Tambors de guerra
“L'amenaça de guerra pot no ser imminent, però no és impossible”, ha dit Von der Leyen. És la declaració més trista que hem hagut de sentir els últim temps, i mira que entre la pandèmia i el canvi climàtic no es pot dir que féssim curt d’apocalipsis disponibles. I per si encara no us heu ennuegat amb l’esmorzar, la presidenta de la Comissió Europea ha volgut que quedés clar que anava de debò: ja té pensat que es podria fer servir el model de compra conjunta de les vacunes però aplicat a l’adquisició d’armament. I fins i tot que, per començar a anar de compres, podríem anar fent servir els diners dels fons congelats a Rússia.
Un dia notes que el vent ha canviat de direcció o que fa més fred, i et trobes escrivint un article sobre la possibilitat que entrem en guerra. I tot té alhora un aire encara més greu i més irreal. Ens acaben de reduir a la mida d’un peó d’escacs (no és que no ho intuíssim, però ara ens ho han dit a la cara). Qualsevol de les notícies d’avui, què sé jo, els lloguers, els pressupostos, el cas Ábalos, tot queda ombrejat per un conflicte que “no és impossible”. I com que vivim en una època en què allò que semblava impossible acaba passant, la perspectiva no és gaire engrescadora.
És veritat que, de fet, sempre hem estat en guerra. Al període de pau que va seguir la Segona Guerra Mundial en vam dir Guerra Freda, en què vam fer pel·lícules com Doctor Strangelove (Telèfon vermell, volem cap a Moscou). I parlant de guerres, també sabem allò que dir Warren Buffet: “Hi ha una guerra de classes però és la meva classe, la classe rica, la que fa la guerra, i estem guanyant”. No sé si és la mateixa classe que pensa que fer una guerra a Rússia pot ser un bon negoci (per a ells, no per als peons d’escacs), però ho sembla. Tampoc no sé si a Brussel·les creuen que a Putin li farà algun efecte sentir afirmacions com aquesta, però diria que precisament la por i l’amenaça són la seva especialitat. Ara, si volien fer algun efecte sobre nosaltres, ho han aconseguit.
