Tambors de guerra

Ursula von der Leyen en la seva intervenció al ple del Parlament Europeu d'aquest dimecres.
2 min

Resulta fàcil, i trist, imaginar que els llibres d’història, d’aquí a unes dècades, expliquin com una seqüència lògica de quina manera les guerres d’Ucraïna i de Gaza van ser el preludi de la Tercera Guerra Mundial. Ara, en canvi, no ho veiem, perquè el nostre dia a dia, sempre desbordat de moments històrics (només els futbolistes ja en viuen dos o tres a cada partit), impedeix percebre, justament, per on discorre la història. Cadascú viu capficat dins la seva agenda (la nostra, aquí, inclou amnisties, pressupostos i corrupteles) i no aixeca el cap fins que una gran explosió, metafòrica o real, l’obliga a fer-ho.

La guerra fa aflorar contradiccions i desesperances. Putin i Netanyahu són tipus infames, però una Ursula von der Leyen que ens introdueix mig de sotamà la perspectiva d’una guerra d’Europa contra Rússia, després que Macron ja ho hagués deixat caure, no tan sols no és tampoc cap figura tranquil·litzadora. Ben al contrari, representa un gran fracàs del projecte europeu, que des dels seus inicis es va justificar per la necessitat de construir un gran espai de pau i diàleg. Encara ho és menys, de tranquil·litzador, el panorama que pot quedar a la Comissió Europea després de les eleccions de juny, amb la més que anunciada victòria del bloc de dreta i extrema dreta (que de cada vegada més són la mateixa cosa arreu d’Europa; a Espanya ho han estat quasi sempre, i ara més que mai). Els que vam criticar el “no a la guerra” a Ucraïna, perquè equivalia a deixar el pas franc a Putin, ara demanem un alto el foc a Gaza i ens espantem davant de la perspectiva d’una guerra de blocs. L’espant té raó de ser, perquè ningú coneix de debò la potència ni l’abast de l’armament actual. La gran diferència de les guerres del segle XX respecte de les anteriors va ser l’aplicació de les tecnologies desenvolupades amb la revolució industrial a les armes de destrucció massiva. El resultat va ser la megamort, la guerra que es pot quantificar amb el milió de morts com a unitat de mesura. En el segle XXI, la novetat són les tecnologies digitals i la intel·ligència artificial, i una guerra mundial seria un camp de proves excel·lent per comprovar fins on arriba la seva capacitat destructora.

La indústria armamentística es basa en la connivència amb els poderosos de la Terra (que tendeixen a veure’s a ells mateixos, amb raó també, a recer dels estralls de la guerra), i en un cinisme tan estratosfèric com les quantitats de diners que es mouen al seu voltant. En converses de sobretaula, i també negociadores, s’especula fredament amb l’ensorrament de països i la desaparició de comunitats senceres. Les qüestions sobre les quals discutim incansablement es tornen anecdòtiques al costat de les decisions que causen milers de morts i generen, simultàniament, milers de milions de dòlars. Pel que fa al planeta, es pressuposa que existeix per suportar tot allò que siguem capaços de fer-hi. Després ja vindran cronistes –historiadors i poetes, com els va categoritzar Aristòtil– a explicar-ho, a cantar-ho, a doldre-se’n. A narrar-ho.

stats