Tancats a l’escola
Fa un parell de setmanes el Museu de Menorca va inaugurar l’exposició Així sona Menorca, que convida a fer un recorregut per la història musical de l’illa en els darrers quatre-cents anys. Comissariada per la musicòloga Laura Triay i els tècnics del museu Montserrat Anglada i David Cabré, amb disseny de Roseta Mus, responsable de les darreres exposicions temporals del Museu, és una autèntica delícia. Una primera visita et deixa amb gust de poc. Caldrà tornar-hi més vegades. I el programa d’activitats complementàries que estan preparant promet més satisfaccions.
El dia de la inauguració hi vaig coincidir amb una professora d’un institut de Maó, que em va dir que frissava d’anar-hi amb els seus alumnes, convençuda que una passejada per aquesta exposició farà més per l’educació de la seva sensibilitat que unes quantes classes ordinàries dins l’aula. No puc estar-hi més d’acord. Però en el meu cas, li vaig dir, no ho veia possible: organitzar una sortida escolar si el teu centre educatiu és d’un altre municipi esdevé una missió gairebé impossible. Perquè, o no trobaràs autocar o no el podràs pagar.
Fa anys que les sortides dels centres escolars topen amb aquests dos problemes, i el tema s’ha fet habitual en les converses dels claustres i entre les associacions de famílies. Per començar, si una escola vol fer una sortida en els mesos de temporada turística (setembre-octubre, març-juny), és probable que no trobi cap empresa que li pugui –o vulgui– fer aquest servei. El bus de línia regular tampoc és cap opció: per molt que els demanis amb temps que reforcin la ruta un dia i hores determinats, et diuen que el servei està dimensionat per a la seva flota. (Bé, no tenen cap problema a reforçar les línies amb més busos quan l’augment de la demanda és dels turistes, però es veu que els nostres infants i joves no mereixen el mateix esforç).
Si finalment hi ha sort i trobes un autocar disponible, llavors el preu és desorbitat. Ara mateix, a una escola de Ferreries que volia dur un grup d’alumnes a fer una activitat a Ciutadella, l’empresa de transport de viatgers li demana setze euros per alumne. Si la sortida és una activitat integrada en l’oferta del programa Salut Jove encara tindran sort: el Consell els bonificarà el 50% del cost. Això sí, han d’haver programat i sol·licitat la sortida durant les primeres setmanes del curs. Si decideixen fer-ho més endavant, ja no tindran accés a aquesta ajuda. I, per acabar-ho de fer difícil, les famílies n’han d’avançar el pagament i no cobraran la subvenció fins al curs següent... Per descomptat, qualsevol altra sortida ha de ser íntegrament costejada per les famílies, perquè els esquifits pressuposts de les escoles no permeten sufragar aquesta despesa, ni tan sols una vegada per alumne i curs.
Té solució, això? A qui primer se li hauria d’exigir un esforç és a la Conselleria d’Educació, si de debò es creu que la connexió de l’escola amb el seu entorn és essencial i que l’aprenentatge fora de l’aula n’és un element important. El fracàs sonat del Pla pilot de segregació lingüística a les escoles podria ser una bossa interessant per fer-hi una picossada i posar-la al servei dels centres educatius per costejar les sortides escolars.
I el Consell Insular de Menorca, que ja subvenciona parcialment el transport de les activitats del seu programa educatiu, podria perfectament incrementar el pressupost que hi dedica i ampliar la cobertura a altres sortides que, sense formar part del programa Salut Jove i Cultura, siguin considerades d’interès pels equips educatius.
Què valdria, tot això?
Aquest curs, Menorca té 686 unitats o grups-classe en les etapes d’educació Infantil, Primària i Secundària, incloent-hi el Batxillerat i sense comptar els graus de formació professional. En total, acullen prop de 14.000 alumnes. Feim nombres fàcils: una ajuda de 10 € per alumne i any li representaria al Consell 140.000 €, una xifra perfectament assumible. També ho seria el doble, 280.000 €. I el triple, també. I quatre vegades més.
Tot és qüestió de prioritats. El Consell de Menorca ha incrementat prop d’un 75% la despesa en promoció turística d’ençà que el 2019 en va assumir les competències. Si aquell primer any hi destina poc més de tres milions i mig d’euros, enguany n’hi posa quasi sis milions i mig. Qualsevol diria que desviar un pessic d’aquesta burrada de milions dels turistes cap als nostres infants i joves no hauria de ser tan difícil, però es veu que no pot ser. No fos cas que se’ns enfadin els empresaris turístics, que tenen veu i vot en el patronat de la Fundació Foment del Turisme, sense haver-hi posat un euro mai. Aquests sí que en saben.
