"Tancs contra pensions"


L’estat del benestar i l’estat de guerra han entrat en col·lisió a la Unió Europea. Uns governs espantats, que han perdut sobirania econòmica, abracen ara la necessitat de reforçar la sobirania militar com a resposta a un món en el qual els europeus se senten cada cop més sols.
La barreja entre el debat sobre la sostenibilitat de l’estat del benestar amb l’aposta geopolítica per rearmar Europa la va plantejar obertament el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, davant el Parlament Europeu. Rutte va parlar literalment de la càrrega financera de l’estat de benestar social per suggerir que una petita reassignació d’aquests fons podria reforçar significativament les capacitats militars europees. Fa només uns dies, experts del centre de pensament belga, Egmont Institute, publicaven un informe sobre com els països de l’OTAN financen la seva defensa amb el títol Tancs versus pensions, reformulant així el vell dilema “armes contra mantega”.
Mentrestant, Alemanya ha trencat el seu tabú amb l’endeutament públic per poder finançar el rearmament del país. Friedrich Merz, l'etern aspirant a canceller, ha aconseguit reunir una majoria que va des dels democristians fins als verds, passant pels socialdemòcrates, en favor d’un acord d'inversió en defensa finançat amb deute i, de passada, ha eliminat l'últim obstacle de pes en el seu camí cap a la cancelleria. A Alemanya, però, un terç de la població és contrària a l’ajuda militar a Ucraïna. Amb motius i arguments diferents, des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra recelen d’aquest gir copernicà en la política de defensa, i la distància és encara més profunda entre l’est i l’oest del país.
Cinc anys després de la covid-19, la pandèmia ens ha deixat un món més endeutat, més digitalitzat i més individualista. El sistema no s’ha repensat. Hi ha noves pors, noves amenaces, que copen el discurs polític. Si aquell sotrac global no es va traduir en més justícia social, ara l’última sensació d’acceleració i d’emergència que empeny la política europea pot impactar directament en el sistema de benestar i, de retruc, en l’estabilitat d’uns governs cada cop més febles. Només cal veure com l’executiu del primer ministre britànic, Keir Starmer, s'enfonsa a les enquestes, amb Reform UK de Nigel Farage trepitjant-li els talons. El malestar i la pressió interna al seu propi partit davant els anuncis de possibles retallades han mobilitzat diputats, organitzacions benèfiques i activistes laboristes contra un estalvi que consideren que apunta als més vulnerables de la societat.
Des de la gran recessió del 2008, cada nova crisi ha agreujat el descontentament de la ciutadania i el deteriorament en la confiança institucional. Però la desorientació política és especialment crua en la socialdemocràcia.
En els últims anys, cada nova elecció sembla un debat agònic per la supervivència del sistema. Cada resultat de mínims es ven com un missatge de resistència. La realitat, però, és que cal repensar arguments i respostes. Però, abans, cal llegir correctament la realitat que ens envolta i les pors que mobilitzen les nostres societats.
Com explica Ezra Klein al New York Times, el problema dels demòcrates als Estats Units –un partit immers avui en una guerra civil interna– comença, precisament, per la realitat del lloc on governen. Nova York, Califòrnia o Chicago són zones que estan perdent població. La gent se’n va perquè el cost de la vida és massa car. És molt car comprar-hi una casa o criar-hi els fills, sobretot quan hi ha estats amb impostos més baixos on tornar a començar amb més oportunitats. “No pots ser el partit de les famílies treballadores quan els llocs on tu governes són zones on les famílies treballadores no es poden permetre viure”, sentencia Klein. I en els sistemes democràtics perdre gent és perdre el poder. Els districtes electorals on van guanyar els demòcrates estan, majoritàriament, perdent població i, per tant, escons.
Hi ha una debilitat inherent en un món gestat des del poder dels forts. La pobresa salarial és l’índex de pobresa que més creix a la Unió Europea, segons un estudi de l’Eurocambra. Però, mentre noves elits i nous referents culturals emergeixen del poder de la nova realitat digital, la sensació que vivim en societats vulnerables, permanentment amenaçades, ha imposat respostes governamentals reactives i de curt termini. Com explica el pensador búlgar Ivan Krastev, aquesta Unió Europea que és producte d’una generació que tenia por del passat i moltes esperances en el futur, està sent transformada avui de cap a peus –i des dels seus principis fundacionals– per les pors d’una generació temorosa del futur i de les amenaces que despleguen els nous nostàlgics del passat.