El tango és una música trista (1978)

De la crítica de Miquel Porter-Moix (Barcelona, 1930-Altafulla, 2004) a l’Avui (21-I-1978). Feia cinc dies de l’estrena a Espanya del film L'últim tango a París (1972) de Bernardo Bertolucci (Parma, 1941 - Roma, 2028) que la dictadura espanyola prohibia exhibir. No va decaure la prohibició fins dos anys després de morir Franco. Ara, a petició de grups feministes, la Cinemateca francesa ha anul·lat una projecció d’aquesta pel·lícula pel fet que l’actriu Maria Schneider va explicar que l’havien humiliada en el rodatge d’una escena. El mes passat va fer vint anys del traspàs de Miquel Porter-Moix, catedràtic, historiador i crític de cinema.

A Ultimo tango en Paris, de Bertolucci, un home ressentit, que ha fet mil oficis i pocs beneficis i la dona del qual s'acaba de suïcidar, busca un lloc per a meditar: un pis per a llogar. Allí trobarà una noia, sobre la qual intentarà desfogar els seus desigs de plaer sexual però també de venjança contra el gènere femení el qual, així ho reconeix, no entendrà mai. [...] Però allò més important és com s'ha realitzat el film, puix que en aquest cas, com en la majoria de les obres importants, l'estructura i els materials emprats determinen el grau de comprensió i, per tant. El resultat final de la cinta sobre l'espectador. En aquest sentit, ens sembla que l'obra, per bé que no és perfecta, és, de totes maneres, sòlida, ben feta i, a estones, plenament reeixida. [...] Bertolucci empra sovint citacions d'altres films –tant d'un determinat cinema realista americà com la metàfora evident a base de L'Atalante de Jean Vigo. La perfecció i –a voltes– la bellesa del joc no fan sinó preparar aquest final de la lluita Eros-Thanatos que era latent a tota la cinta però que esclatarà definitivament a partir de la penúltima escena, amb uns fantasmes gairebé mecànics ballant tangos de concurs. A la fi, Thanatos guanya i la noia podrà fàcilment defensar-se de l'assassinat que comet perquè podrà dir, tranquil·lament, que no coneix la víctima. Tristesa i desesperació, doncs, fins a crear en l'espectador una sensació opressiva. Aquest era l'objectiu del film fins que no hi intervingué una raó extra fílmica i sociològica: la curiositat si fa no fa morbosa de l'espectador. Milers i milers de catalans feren viatges a Perpinyà o més lluny per veure-la. Però hi anaven amb ànim d'ésser colpits, escandalitzats i, en aquesta situació, difícilment podien copsar la terrible però evident bellesa del discurs que se'ls proposava. Els interessava la primera violació, l'escena de la mantega o l'enculament d'ell, però en fixar-se en les parts, perdien el fil de l'estructura, se'ls escapaven les motivacions reflexives i, en sortir, se sentien més aviat decebuts o desorientats. Ells volien plaer pornogràfic i els servien planteigs sòcio-filosòfics. El cas d’Ultimo tango en París hauria de fer reflexionar, una vegada més, sobre els perills d'una publicitat traïdora que, per obtenir un èxit pecuniari, no dubta a atreure el públic amb falses promeses que posen en perill la mateixa comprensió de l'obra.