I tant que importen

“Els vells sí que importen”, deim des de la portada de l’ARA Balears. Ho feim, tot i informar del nombre cada pic més elevat de persones grans que viuen una solitud no desitjada, tot i saber que són xifres que es triplicaran en només 12 anys, tot i conèixer les llistes d’espera que hi ha per entrar als geriàtrics de les Illes i tot i haver parlat amb persones que no hi volen anar encara que se sentin molt totes soles.

Amb aquest “els vells sí que importen” no només defensam les persones que han passat els 75 o els 80 anys com a part essencial de la nostra societat, sinó que ho feim per destacar iniciatives com les que ens donen a conèixer Marcos Torío i David Marquès i que estan pensades per conservar o reactivar un teixit social del qual els vells no estiguin exclosos. En aquest teixit, la col·laboració entre les administracions públiques i els ciutadans és cabdal. Es necessiten els recursos públics, la iniciativa pública, però també la sensibilitat o la humanitat de les persones.

Cuidar-nos entre tots hauria de ser cosa pròpia d’una societat avançada, d’una cultura evolucionada. Per això resulta xocant que els models socials de cada pic siguin més excloents amb la gent gran. És, sens dubte, la que més pateix la gentrificació, la turistificació, la individualització i tants altres fenòmens que estan a l’ordre del dia. D’aquí que aquest “els vells sí que importen” vulgui ser la celebració d’aquells projectes públics i iniciatives particulars que fan feina per demostrar-ho. Però també és l’expressió d’una convicció que ens hem de repetir cada dia i situar-lo a la capçalera de les nostres vides tantes vegades com calgui.