Tant se val d’on venim?
Han passat 35 anys des que vam celebrar la caiguda d’un mur i la vam convertir en el símbol d’una nova era de llibertat. D’aleshores ençà, que no hem parat de construir murs. Hem plorat els camps de treball i d’extermini i des de llavors hem obert camps de refugiats. I ara Brussel·les ens proposa obrir camps de migrants fora del territori de la Unió Europea, com Itàlia n'ha construït a Albània.
No és només que em faci sentir malament, que sí, sinó que com a ésser humà i com a europeu sento que no és el correcte. Perquè mentre hi hagi gent que hagi de fugir de desastres (i de desastres bèl·lics, climàtics, polítics, el món n’és ple) no construirem prou camps on ficar-los, perquè la força dels que fugen de la misèria és imparable. Per escapar de la misèria hi ha qui travessa l'Àfrica, salta l’estret de Gibraltar i es proposa travessar el canal de la Mànega. Perquè qualsevol de nosaltres que miri enrere descobrirà que hi va haver un immigrant a la família. I perquè qualsevol de nosaltres que miri endavant sap que quan es creen no-llocs avança el no-dret per a tothom.
I esclar que de la sanitat i l'educació en diem universals i sabem que no poden ser literalment universals, però segur que entre els que es queixen de les cues per ser atesos hi ha a qui ja li està bé poder disposar de mà d’obra barata. Estem tots atrapats en les nostres contradiccions i en les nostres pors irracionals. Trump ha ensumat perfectament que la immigració en fa, de por; i en fa tanta que fins i tot ha aconseguit que als últims nouvinguts ja els estigui bé que algú parli de murs. No, no tinc la solució, però Meloni i Von der Leyen tampoc.
