El Tarajal: els altres i nosaltres

Del mateix cau del partit que en campanya va fer viral el cartell publicitari d’un menor estranger posant-lo en el centre de la diana de l’odi, ahir la “periodista” cavernària Cristina Seguí va aconseguir que Luna, una de les integrants de Creu Roja que va abraçar un jove africà enmig de la crisi humanitària de Ceuta, hagués d’abandonar les xarxes socials assetjada per una “manada” d’intolerants. La compassió, un dels trets que ens fa humans, castigada amb l’insult i els atacs a la intimitat i la integritat de qui la fa visible.

No sentireu els jutges de torn, ni l’Associació de la Premsa de Madrid, qüestionar aquesta mena de comportaments. Argumentaran –com tants altres– que això és llibertat d’expressió i que, com va dictaminar fa unes setmanes la jutgessa de la capital que va decidir mantenir el cartell electoral de Vox que criminalitzava els menors vulnerables, no hi ha delicte d’odi perquè “no hi ha la intensitat necessària per generar un risc als menors estrangers”.

És exactament la mateixa actitud dels jutges que consideren que no hi ha violació en les agressions sexuals que pateixen les dones, i que fan servir el terme “abús” per convertir les víctimes gairebé en responsables de la violència masclista. La semàntica al servei de la impunitat i d’una visió del món patriarcal i colonial que es creu amb poder sobre les vides i els cossos dels altres, que valen menys que els dels patriòtics homes blancs. El missatge que guanya, emparat per una política de fronteres també racista, i per la tolerància amb els intolerants, és el de la invasió en detriment de la compassió.

Sí, la política de fronteres és racista i colonial com ho és la diplomàcia internacional, aquí i al nostre civilitzat entorn europeu. Amb països com el Marroc, es prioritzen les relacions comercials i econòmiques que permeten seguir explotant els seus recursos a canvi de mirar cap a un altre costat pel que fa a la democràcia o els drets humans. Com amb Turquia: els necessitam per contenir les migracions empeses pels processos de despossessió que impulsen les intocables polítiques d’exteriors.

Justament enguany es compleixen 100 anys de la declaració de la República del Rif, que va representar l’únic intent seriós de sobirania i prosperitat per a la majoria dels habitants d’unes terres sotmeses als interessos de les antigues potències colonials, executats pel seu principal soci, la monarquia alauita, que concentra cada vegada més poder i recursos a costa de l’empobriment de pobles com els del Rif, allò que coneixem com “el nord de Marroc”.

El discurs políticament correcte enfront del de la invasió i la “caça” d’immigrants auspiciada pels entorns de l’extrema dreta és que la policia marroquina hauria de fer la seva feina, és a dir: reprimir el seu poble, barrar el pas a infants, a famílies senceres. També és políticament correcte que els retornem en calent, violant el dret internacional, i que despleguem l’exèrcit en lloc de desplegar un dispositiu humanitari, amb l’aplaudiment de Salvini. Els mitjans “progressistes” lloen l’actitud d’Unidas Podemos, fidels a un govern que ha de tancar files davant el Marroc. No hi pot haver dissidències en el manteniment d’un statu quo que probablement se saldi com sempre: amb més pasta i més poder per a Mohamed VI, més repressió per als rifenys i sahrauís i més desigualtats internes.

Al Tarajal, la platja protagonista d’aquests dies, hem vist soldats atenent i entretenint infants exhausts pel seu traspàs de la frontera nedant. Han mostrat més humanitat que bona part dels hooligans de la ultradreta, ofesos perquè voldrien legionaris defensant la pàtria de l’enemic extern. Això no ens ha de fer oblidar, no obstant això, que el Tarajal és la metàfora de la política de fronteres d’Espanya i d’Europa: set anys d’impunitat dels agents de la Guàrdia Civil que varen ofegar almenys catorze persones que miraven d’arribar a la costa ceutina.

Sobre això, el problema no són els discursos d’odi, sinó la seva normalització de la mà de gent amb poder i projecció mediàtica, i d’un Estat que els legitima amb les seves pràctiques. Fa un parell d’anys, la Conselleria d’Educació, complint una instrucció del Ministeri de l’Interior, facilitava un manual a les escoles de les Illes per identificar familiars “gihadistes” dels alumnes. M’estalviaré comentaris, però avui l’amenaça real és el racisme i el neofeixisme, i de fet als Estats Units el 2020 el 70% dels atemptats amb morts varen ser protagonitzats per supremacistes.

Així, la “insuficient intensitat” de l’odi dictaminada per la jutgessa madrilenya s’alimenta cada dia de la nostra tolerància amb els intolerants i de la manca d’empatia que demostram amb les crisis humanitàries, que assumim com un espectacle més que posen a la tele, com si no anàs amb nosaltres. Subhumanitzant els altres ens deshumanitzam a nosaltres mateixos. Tot en ordre, per ara.