Tarda de juliol

Fa calor, avui, quinze de juliol, que escric aquest paper. Quan jo era jove era sant Enric. Ara ja no. L’han traslladat al dia tretze, em sembla. Tot canvia. Menys la calor, que aquests dies és sufocant, enganxosa. Hi ha com una llosa d’humitat que pesa dalt del cel de Barcelona. Amb prou feines surto de casa, per la calor i per la feinada que tinc perquè estem deixant el pis de la capital i la capital mateixa. Un tip de fer paquets, d’encapsar llibres, d’estripar papers inútils. Quan un és desordenat troba sorpreses als llocs més insospitats. Ahir, per exemple, em va sortir, enmig d’altres papers, una llarga carta de Modest Prats que no recordava ni de lluny. Com que li vaig dedicar el meu llibre Les ciutats i li vaig enviar, em contestava fent-ne una lectura llarga i minuciosa. La dedicatòria especificava que era “venjant-me d’un pròleg de fa anys”, ell començava dient que no hi entenia res d’això de la venjança. Que ell no ho era, de venjatiu. És clar que la meva venjança era cum grano salis, és a dir, una mica irònica i gairebé metafòrica. Ell, en aquell pròleg de feia anys, em recriminava que em mirava massa el melic, que em contemplava massa, i em recomanava que sortís al món de les coses reals. Ara Les ciutats portava un epígraf de Carles Riba: “dins la nostra fusta mesquina / ressonen homes i ciutats”. La venjança era un llibre en què es parlava d’homes i ciutats, és a dir del món real. Em va emocionar trobar aquells dos fulls, escrits a dues cares, amb la seva lletra menuda de perfectes línies paral·leles. Eren uns anys que, de cop, tornaven des del fons del passat i de la nostra relació personal, llavors encara incipient. Amb els anys es va anar intensificant i vam arribar a ser amics de debò. Però no hi va haver cap més carta com aquella, perquè l’escriptura es va canviar en paraules parlades. Vam viatjar, vam parlar molt i ara veig que les paraules se les endú el vent, com diu el tòpic. Les cartes queden i aquesta que m’ha sortit ara remenant papers antics me n'ha fet enyorar d’altres no escrites mai. Ja s’han perdut per sempre aquells temps de les correspondències. Aquell parlar sospesant les paraules, aquell desig de l’exactitud, aquell pensar que quedava fixat en l’escriptura.

Sense les cartes, Xavier Pla no hauria pogut escriure el seu magnífic llibre, penso. O com a mínim tal com és. I penso en Josep Pla, esclar. Recordo el dia que, amb la Dolors vam anar al Mas Pla per acomiadar-nos d’ell. Marxàvem a Londres per un parell d’anys a fer de lectors. Ens va acollir amb la seva habitual amabilitat: Ah, Londres!, va exclamar. Per què no hi ve, li va dir la Dolors? Jo ja soc vell, li va contestar. Vell?, no home, vós no en sou de vell… Llavors Josep Pla es va posar seriós: Senyoreta, no em colloni, soc vell. Si vol ser amiga d’en Pla, no em colloni, soc vell. Llavors va arribar en Terenci Moix. Quan la minyona el va anunciar, Pla li va dir: digui-li que no hi soc. Però s’hi va repensar: el coneixen al senyor Moix? Llavors encara no el coneixíem. Li vam dir que no. I Pla va dir a la minyona: digui-li que pugi. I en Terenci va entrar. Senyor Pla! Segui, segui. Presentacions, etc. I Pla va començar la seva actuació: D’on ve ara, senyor Moix? I en Terenci: de Cadaqués. Ah, Cadaqués! I li agrada, Cadaqués?, va seguir Pla. Llavors en Terenci es va desfer en elogis admiratius, que si les cases, que si el Llaner, que si Port-lligat, que si el mar, que si el paisatge. Pla el va deixar parlar. Quan en Terenci va acabar el seu discurs, Josep Pla va provocar un silenci teatral i, de cop, va exclamar: Cadaqués, una merda! Després, abaixant la veu, tenyint-la amb un si és no és de nostàlgia, va afegir: abans sí que estava bé. Més silenci. I on va ara, senyor Moix?, li va preguntar Pla. Me’n vaig a S’Agaró. I Pla: S’Agaró, molt bé, molt bé, sí, vagi, vagi a S’Agaró a distreure la senyora Carmona… Terenci Moix va marxar. Nosaltres ens vam quedar. Ah! Londres! I què hi ha d’anar a fer a Londres, senyoreta, amb aquestes cames tan boniques. Per què no es queda aquí amb mi, a fer-me de secretària? 

Fa calor, la xafogor em porta records. Records de temps perduts, de frases dites i escoltades, d’ambients mig oblidats. Filagarses d’una vida que ja ha passat. Les generacions se succeeixen, les experiències, que ens han constituït, es resisteixen a morir. Però moriran amb nosaltres, pobres humans. Moriran les experiències i en moriran els records. Almenys que algú ho escrigui, que és el que estic intentant de fer ara.