Tarda de teatre a Manacor
Vaig assistir a una funció de l’adaptació de 'Reis del món', la novel·la de Sebastià Alzamora que molts redueixen lamentablement a la relació de Joan March (en Verga) i Joan Mascaró Fornells... No havia pogut anar al teatre Principal, de Palma –no escatimem l’elogi a aquesta institució, motor de l’esdeveniment–, així que vaig anar amb molt de gust a l’auditòrium manacorí. Diguem, també moguts per un esperit de justícia, que l’excel·lent dramatúrgia de la funció és obra de Josep Maria Miró, que ha sabut extreure els instants realment significatius i dramatitzables de la novel·la, embolcallant-los en un llenguatge teatral que engrana perfectament amb l’atmosfera de l’escenari. La direcció es de José Martret, i, posats a trobar ossos en el lleu, diríem que, de la platea estant, en alguns moments fa la impressió que s’ha volgut intensificar innecessàriament la força del text. D’altra banda, els espectadors més vells assistim, encoratjats, a una capacitació creixent dels actors per a l’ofici, que durant decennis havia sobreviscut encotillat en uns motlles inflexibles. Ara començam a anar al teatre sense les prevencions que durant tants d’anys ens havien convertit en espectadors suspicaços –potser massa?
En tot cas, queda molta feina per fer. Potser hi ha una labor d’aprenentatge que les institucions haurien d’assumir d’ofici en els seus programes. No podríem parlar, per ara mateix, de facultats o d’instituts amb l’envergadura d’un Institut del Teatre de Catalunya, però sí, tal vegada, de beques per matricular-s’hi i de l’organització de cursos que els millors professionals podrien impartir aquí. La professió agrairia, crec, aquest tipus d’oportunitats.
Dit així, de manera tan baldera, semblaria que servidor s’ha volgut erigir en crític teatral o en cronista cultural, dues de les innombrables feines per a les quals m’he de reconèixer incompetent sense atenuants. Però no em resistesc a reconèixer un sentiment moderat de goig quan vaig entrar a l’Auditòrium de Manacor i se’m presentà al davant un paisatge d’estibada humanitat tot esperant que es fes la fosca a les graderies i a l’escenari començàs una altra vida. Era impossible no pensar en la nota diferencial d’aquesta ciutat, on la cultura s’ha introduït pel camí que hi havia obert la música. Manacor ha assumit el seu paper de cap de comarca i el reforça cada dia acostant la cultura al centre de les vides humanes.
