Teatres de la consciència

Que el teatre sempre ha tingut el propòsit d’educar d’una manera o altra la societat que l’envolta ja ho prova la tragèdia grega. Quan recorres el Teatre de Dionís, als peus de l’Acròpolis, on se celebraven els espectacles tràgics, i relaciones la seva mida amb la mida que havia de tenir la ciutat d’Atenes, adverteixes clarament el pes específic que la tragèdia tenia en la vida social atenesa. Aristòtil ho va explicar molt bé a la Poètica : allà, al teatre, es representava la vida, es mostraven les passions, s’educava, es curava. Amb més o menys èmfasi, el teatre de totes les èpoques ha volgut ser un mirall de la societat.

No obstant això, a l’època moderna, una ben determinada tradició teatral no s’ha conformat en ser el mirall de la societat, sinó que ha volgut transformar la societat. Després de la Revolució Russa de 1917, aquest va ser el propòsit de l’escola avantguardista encapçalada per Stanislavsky. Molts autors es van apuntar al projecte de transformació. Cap, tanmateix, va tenir l’envergadura i la influència de Bertolt Brecht, un dels grans dominadors de la cartellera teatral del segle XX. Arrossegat ara pel reflux de la ideologia marxista, al segle XXI, Brecht sembla haver desaparegut dels escenaris.

Però és fàcil pronosticar que tornarà, perquè la força del seu teatre èpic és indiscutible, així com, per descomptat, la qualitat d’obres com L’òpera dels tres rals o La bona persona de Sezuan. Brecht buscava que el teatre teatral, lluny de quedar reclòs a l’escenari, esclatés entre el públic de manera que fos un factor de transformació de les consciències. El món denunciat a les seves obres no ha desaparegut. Només s’ha camuflat sota noves formes.