La televisió de la comedieta
Fake night va ser l’estrena televisiva de dijous a la nit a TV3, un late night que convida a anar-se’n a dormir. S’agraeix a la cadena l’intent de recuperar un gènere que en el seu moment va donar grans nits a TV3, o com a mínim nits televisives que són recordades amb nostàlgia. I cal valorar també al nou espai presentat per Oriol Parreño la voluntat d’innovar en aquest format, buscant plantejaments diferents que permetin fugir de l’estructura clàssica del late night, que ha acabat resultant previsible i tòpica. L’espai també té l’ambició de congregar diversos participants esporàdics, més enllà del convidat principal, apostant pel factor sorpresa. Fake night intenta eixamplar les costures del gènere incorporant localitzacions i diferents entorns, i això, sens dubte, és un esforç a nivell de producció i realització. De fet, el programa juga a mostrar les bambolines del treball de creació, convertint el procés d’execució televisiva en part de l’espectacle. Els budells del mitjà, les seves misèries i les persones que hi transiten, on se’ns posa de manifest que la televisió s’ha convertit en un espai de precarietat, lluny del glamur i l’opulència que va tenir anys enrere. El joc de paraules del títol, aprofitant la semblança del terme late (tard) amb el terme fake (fals), també està ben trobat. Però també apel·la a un dels elements més tràgics del programa: aquesta al·lusió a la falsedat ens aboca a una comedieta infantil que t’acaba la paciència.
Com tants altres programes d’entreteniment de la cadena, Fake night confon l’entreteniment amb l’infantilisme. Ja s’entén que la televisió, amoïnada per perdre els espectadors més joves, intenti seduir-los. El problema és que amb aquest pretext gens reeixit, no els atrapa perquè cau en una pantomima penosa i l’únic que aconsegueix és expulsar també els espectadors més veterans que demanen a la televisió una certa maduresa o, com a mínim, que no els prengui per beneits. Aquesta comedieta de veure persones adultes comportant-se com adolescents babaus ha arribat un punt que provoca vergonya aliena. Oriol Parreño, com tants altres humoristes, considera que fer riure és sinònim de fer-se els rucs, d’interpretar el teatret passat de moda del Woody Allen autòcton, fent veure que no entenen les coses, fingint que s’equivoquen o fent-se els porucs i els curtets de gambals. Ja n’hi ha prou. És insuportable i ridícul. Sisplau, que aparegui algú que gosi fer entreteniment tenint el valor d’assumir la seva edat i la seva intel·ligència com a eines per fer riure, fer pensar o connectar amb l’audiència. Però no des de la imbecilitat sinó des de la sinceritat, el risc i la valentia. Prou de personatgets i teatrets ximples que només delaten fragilitat d’idees i recursos i que, a sobre, arrossega els convidats a participar de la comedieta esquifida. En el programa hi havia un gag providencial on els guionistes se n’anaven corrents del programa per ocupar dues places vacants al Club Super3. No és estrany. Posats a escriure comedieta infantil, com a mínim fer-ho per al públic a qui correspon.
