Qui tem la ferotge IA?
Som contingent o necessari?
Aquesta pregunta em turmenta des que vaig veure per tretzena o catorzena vegada Amanece que no es poco, pel·lícula que, per altra banda, em va estalviar perdre unes valuoses hores de la meva vida llegint Aristòtil. Això podria explicar perquè mai vaig acabar els estudis de Filosofia. Alguna cosa hi va tenir a veure també el fet de trobar, de rebot, una feina on ser un farsant està ben valorat: el periodisme.
Sempre he pensat que el periodisme és l’art de fingir que saps de què parles quan, en el fons, no en tens ni la més remota idea. Però en el cas concret d’aquest ofici, n'estic convençut, la ignorància és la pedra angular que sosté l’única via a una feina ben feta: la por de citar malament una declaració et fa ser escrupolós amb les paraules de qui entrevistes; repasses mil cops les dades, especialment aquelles de les quals estàs més segur d’entrada i rellegeixes fins a l’extenuació cada frase perquè saps que, si no has trobat l’error en el text no és perquè l’error no sigui allà, és només que no l’has trobat encara (solen emergir, triomfants, quan ja és massa tard i estan impresos).
La farsa i l’error són difícils d’imitar. Potser per això pens que hi ha coses que potser la temuda intel·ligència artificial no podrà substituir mai. Òbviament, molts periodistes perdran la seva feina. De fet, molts de tot ho faran. Segons els mateixos estudis d’OpenIA, la llista de les feines que la seva jugueta eliminarà, a més de periodistes, inclou gestors, comptables, auditors, analistes financers, enginyers de blockchain, relacions públiques i secretaris jurídics. Em costa vessar llàgrimes per alguns d’ells, però la llista no acaba aquí: programadors, dissenyadors gràfics, fotògrafs, biòlegs, traductors, correctors, arquitectes... Si en lloc de l’asèptic llenguatge de la categorització laboral, OpenIA hagués publicat una llista amb expressions com “dones caucàsiques fadrines”, “professionals lliberals sense càrregues familiars” o “pares solters d’infants amb TDAH”, ja hauríem guillotinat qualsevol programador amb ganes de jugar a ser Déu. En lloc d’això, un cop més, aplaudim la inventiva dels nostres botxins, entre admirats i cagats de por.
Jo intent contenir el pànic i autoenganar-me: m’agrada pensar que la meva casta d’incompetència em converteix en algú especial, que les meves ficades de pota són inimitables i, per tant, insubstituïbles, i que això em permetrà ser un dels escollits i no acabar els meus dies convertit en una pila humana hibernant en el líquid amniòtic de Matrix.
Tot i que, abans de decidir si no em convé més presentar-me voluntari al sacrifici, tenc un parell de preguntes: hauré de continuar pagant el rebut d’Autònoms? Hauré de fer igualment el formulari 303 i el 390? Perquè, ben pensat, la vida de periodista freelance tampoc no és cap ganga.
Per tant, he de reformular la pregunta inicial: vull ser contingent o vull ser necessari? Honestament, no ho tenc gens clar.
