Una temporada a l’infern

PalmaLa paraula ‘política’, a nosaltres, que contemplam bocabadats el panorama polític com un espectacle corrosiu i aliè, ens sona llunyana i ens omple d’indiferència o de ràbia. Aristòtil esdevé un impertinent en definir-nos com a zoon politikon (animals polítics), l’educació ha de bastir-se lluny de la política, per evitar l’ombra allargada de l’adoctrinament, a les nostres converses quotidianes hem de ser militants de l’equidistància. I la cultura de la queixa, impulsiva i de superfície, fa que les revoltes ens neixin mortes. Sóm apolítics impotents, vivim resignats a tolerar la misèria i la crueltat perquè... tanmateix fa estona que passam una temporada a l’infern. I amén a la prohibició d’avortar i amén a l’assassinat mesquí de 37 éssers humans, que l’estat deshumanitza amb la paraula ‘migrant’.

A vegades, quan el present ens fa caminar per carrerons sense sortida, m’agrada encalçar els pensadors de l’Antiga Grècia. Sovint hi he trobat finestres, passadissos, sortides impensables. Giorgio Colli, quan llegeix els presocràtics, quan s’apropa a Plató, ens diu que, a l’Antiga Grècia, la paraula ‘política’ no s’aplicava només a les coses de l’estat, sinó que qualsevol manera d’expressar o exteriorizar la pròpia personalitat a la polis era considerada una experiència política. Així doncs, no només era polític aquell que participava de l’administració pública, sinó qualsevol ciutadà lliure que ocupava un lloc a la polis.

I per damunt de qualsevol altre, eren considerats polítics aquells que es dedicaven a educar els joves de la polis, és a dir, els poetes i els filòsofs. Posaven el seu pensament i les seves obres al servei de la polis, dibuixaven i desdibuixaven la vida en comú. En el món grec, no és possible trobar un sol poeta que escrigui els seus versos per a l’avenir sense ocupar-se en primer lloc d’interpel·lar els seus contemporanis. Així com tampoc trobarem cap filòsof que no es preocupi de pensar la vida en comú.

Podríem dir que gairebé tota la poesia grega cap dins aquest concepte vast de política: Homer era considerat pels grecs, al costat de Plató i Alexandre el Gran, com l’educador per excel·lència. Així mateix, no és difícil entreveure que tota l’activitat poètica d’Aristòfanes és una lluita contra la democràcia. De fet, el mateix estat reconeixia aquesta funció política de l’art: Atenes pagava els seus ciutadans perquè anessin a veure les tragèdies, és a dir, a educar-se. Per la seva banda, la filosofia neix com a filosofia política, amb la voluntat de pensar la vida en comú. Moral i política coincideixen, s’emmirallen, s’acompanyen.

Fa poc, al darrer examen del curs de filosofia de primer de Batxillerat, vaig posar un fragment de Marina Garcés, per fer-ne una comprensió lectora. El text avisava que malgrat hi ha qui vol separar radicalment l’educació de la política, i jugar el xantatge de l’adoctrinament possible, no hi ha educació que no impliqui una visió del món. Així, Garcés defensa que l’educació és essencialment política; ara bé, cal situar la paraula ‘política’ més enllà del govern, més enllà dels partits i de les ideologies. Per ventura amb els ulls cercant l’Antiga Grècia, són les aules el lloc des d’on hem de gestar els límits de l’intolerable, des d’on hem d’exiliar la indiferència.

Que no ens passi com a Jean-Baptiste Clamence, el protagonista de La caiguda, d’Albert Camus. Un vespre, passa per un pont des d’on presencia com una al·lota es llança a l’aigua, i ell no fa res per ajudar-la. La culpa que sent davant la pròpia indiferència és un daltabaix a la seva vida. “Oh, noieta, llança’t un altre cop a l’aigua per donar-me una segona oportunitat de salvar-nos a tots dos” […]. Hauríem de passar a l’acció. Brr…! L’aigua és tan freda! Però no cal patir! És massa tard, ara, sempre serà massa tard. Per sort!”.