Temps d'històries de por
Hi ha, d'uns anys ençà, un auge del cinema de terror i fantàstic, tant de la producció de Hollywood com de la de diverses cinematografies europees i asiàtiques. L'any 2024 va acabar amb una nova revisió del clàssic de F.W. Murnau, Nosferatu (que a la vegada no deixava de ser el Dràcula de Bram Stoker en una versió que bàsicament canviava els noms dels personatges i alguns detalls, per no haver de pagar drets d'autor), a càrrec del director Robert Eggers, i el 2025 ha començat amb l'estrena d'Heretic, una proposta que té l'al·licient de comptar amb Hugh Grant en el paper d'un psicòpata fanàtic religiós que fa la guitza a unes joves monges mormones. Heretic encara no l'he vista; el nou Nosferatu és cert que queda notablement per sota dels films sobre vampirs de Murnau, Fritz Lang, Werner Herzog o Francis Ford Coppola, però també és veritat que no és tan dolenta com ara diuen els que l'aplaudien abans de veure-la (el personal vol consumir tan de pressa que s'entusiasma abans d'hora i després es decep perquè no es troba amb allò que havia imaginat). En tot cas, cap dels esmentats iguala la inventiva artística (ni la capacitat de fer por) del Vampyr de C. Th. Dreyer.
Se sol dir que les èpoques de molta producció de cinema de gènere coincideixen amb períodes històrics i polítics incerts i convulsos. Va passar durant la Guerra Freda, i concretament durant les dècades dels cinquanta i seixanta, que van constituir una petita era daurada del cinema fantàstic i de terror. I veiem que torna a passar en els anys deu i vint d'aquest segle XXI que va començar amb els atemptats de les Torres Bessones i, d'aleshores ençà, no ha deixat d'encadenar guerres, crisis, pandèmies, genocidis, amenaces nuclears, en paral·lel al declivi de les democràcies liberals. El lligam aparent, doncs, entre les pors col·lectives que produeixen la política, l'economia i el poder militar, i les pors imaginàries que narren les ficcions filmades a cada moment, es manté ara com fa seixanta o setanta anys. Amb una diferència, i és la mena d'horrors que conten les pel·lícules dels temps de la Guerra Freda i les actuals.
Per descomptat que en cada moment hi ha de tot. Però, si en els cinquanta i seixanta hi havia tendència a fantasiejar sobre invasions extraterrestres o altres éssers d'origen desconegut, en el cinema de terror actual s'observa una tirada als espants que emergeixen del dia a dia, de dins la comunitat. O fins i tot de dins mateix dels personatges, com emanacions malvades o mefítiques de la pròpia personalitat, individual o col·lectiva: penso en films d'Ari Aster, Oz Perkins, Ty West, de Michael Haneke, Park Chan-wook o Hideo Nakata. Si en els films dels cinquanta es posava en escena la por a la invasió comunista, o d'altres cultures, és com si els contes de terror actuals ens parlessin del temor de veure brotar el mal entre nosaltres, o de dins nosaltres. Com quan Thomas Mann ja alertava (a La muntanya màgica, a La mort a Venècia, al Doktor Faustus) de la velocitat amb què s'escampa la malaltia del feixisme.
