En temps d’incertesa i virulència no basta amb el políticament correcte

Allò políticament correcte

Els propòsits de la cooperació multilateral per acarar els grans reptes del futur es plasmen en documents internacionals emblemàtics, la Declaració del Mil·lenni, o l’Agenda per al Desenvolupament Sostenible 2030 de les Nacions Unides, o el recent manifest del 3 de febrer signat per Emmanuel Macron, Angela Merkel, Macky Sall, António Guterres, Charles Michel i Ursula von der Leyen sobre ‘Cooperació multilateral per a la recuperació global’, publicat a Project Syndicate, en el qual es reivindica un nou consens internacional basat en l’estat de dret i en el multilateralisme per tal de fer front als nous reptes: emergències sanitàries com el covid-19, crisi ecològica, canvi climàtic, recuperació econòmica, regulació democràtica d’internet, defensa dels dret humans, educació universal, etc. 

No obstant això, en realitat, no tan sols no s’ha avançat pel camí d’afrontar cooperativament aquests reptes, sinó que, des del començament del mil·lenni fins ara mateix, s’han agreujat les tendències que van en sentit contrari. Les institucions i els agents públics i privats que dirigeixen la governança global no valoren “l’estat de la qüestió” sobre el grau d’injustícia social al qual hem arribat, no fan autocrítica del que s’ha fet malament per tal de modificar allò que s’ha incomplit, continuen fent declaracions que queden força bé i no posen els mitjans ni les actuacions per assolir el compromisos..., s’han instal·lat en la irresponsabilitat econòmica, social, mediambiental i política organitzada.

Sobre la recuperació de la “normalitat” econòmica

Lluny del discurs del retorn com més aviat millor a la “nova normalitat”, veus crítiques com la d’Adam Tooze (‘Europe’s ‘long-Covid’ economic frailty’, Social Europe, 25-01-2021) ens remarquen que, segons l’OCDE, en acabar aquest any el PIB de la zona euro continuarà sent d’un 3% per sota el del 2019, prop de 360 mil milions d’euros menys, aproximadament la desaparició del volum de l’economia de Dinamarca. S’espera que en el curs de l’any 2022 l’economia de la zona euro assoleixi un nivell econòmic aproximat al d’abans de l’aturada del covid-19. En canvi, al final del 2021, i per una política expansiva molt més decidida en comparació a la UE, s’espera que els EUA hagin recuperat la situació econòmica d’abans de la crisi del covid-19. El Japó, una economia que creix força lentament fa trenta anys, també aplica una política molt més expansiva i superarà en creixement la Unió Europea. I mentrestant, la Xina haurà crescut 10 punts del PIB per sobre de la situació en què es trobava abans de l’esmentada crisi. Tot això si les vacunes arriben a temps i les mutacions víriques no ens donen sorpreses.

És cert que les institucions europees, des de la Comissió Europea, el BCE i els governs europeus, per tal de no caure en els errors del 2010, han aparcat el Pla europeu d’estabilitat i han procedit a mancomunar part dels ajuts a les economies europees per fer front a les greus conseqüències de la recessió provocada pel covid-19. No obstant això, com afirma Tooze, és del tot insuficient atesa la dimensió de la crisi. Paga la pena comparar la xifra de 700 mil milions d’euros amb ajuts que han posat a disposició de l’economia europea amb els ajuts que han oferit les administracions i la FED dels EUA a la seva economia, o els que han posat el govern i el Banc Central del Regne Unit. Els dogmes i els prejudicis dels països més rics de la Unió, els anomenats “frugals”, vers els països del Sud, i les inèrcies i prevencions d’Alemanya i França, tot seguint les garanties que demanen els grans capitals corporatius i financers de reduir les càrregues fiscals, són un entrebanc insuperable per ser més decidits amb un estímul més fort, igualitari i orientat a una alternativa sostenible.

Hem d’aprendre quelcom? Cal anar més lluny d’allò políticament correcte

Primer de tot, cal assegurar una esfera pública i un debat públic on es puguin contrastar lliurement les opinions basades en fets contrastats, anàlisis informades, i el raonament dialògic, per la qual cosa, com a condició necessària, encara que no suficient, les democràcies han de garantir uns mitjans de comunicació públics i privats ben finançats, tot assegurant-ne la independència dels poders públics i dels grans grups de pressió privats. A partir d’ací:

– Cal recuperar quelcom que pugui considerar-se justícia fiscal per tal d’assolir les immenses necessitats socials després d’anys de retallades dels serveis públics i de desfeta dels drets socials. Com a mostra destacam que, seguint Emmanuel Sáez i Gabriel Zucman, amb la reforma de Trump el 2018, per primer cop en 100 anys, els mil-milionaris varen pagar menys impostos que els obrers siderúrgics i els jubilats, tot i que en l’etapa posterior al crac del 29, les rendes més altes varen arribar a pagar taxes del 93% i es va acceptar, l’any 1942, que ningú podia guanyar més de 25.000 dòlars (equivalent a 1 milió de dòlars actual), i les empreses, taxes sobre beneficis del 50%, ingressos fiscals que varen permetre finançar la II Guerra Mundial i la recuperació keynesiana posterior fins al cop neoliberal dels reaganomics. Aquesta brutal regressió fiscal és possible per l’existència de molts centres offshore i paradisos fiscals dissenyats per a l’aprofitament de les grans fortunes i les grans firmes transnacionals.

– Cal recuperar el control econòmic d’allò que és públic, com la salut ciutadana i l’aplicació de llicències obligatòries que permeten a partir de la declaració de Doha i l’acord Trips de 1995 la suspensió dels drets de propietat intel·lectual durant una emergència de salut i recuperar amb una participació sobre els beneficis els 2.000 milions de dòlars públics invertits en Pfizer, o els 1.200 milions de Moderna, o en un sentit més ampli, recuperar tota la inversió pública que estan finançant els projectes privats de R+D+i arreu.

– Cal recuperar el control de l’especulació aberrant dels mercats financers que no aporten res quant a l’assignació eficient de recursos i al foment de les inversions productives que creen ocupació de qualitat, que no fan més que agreujar els cicles amb l’estampida de Búfals procíclica, com s’ha demostrat recentment amb fets con l’especulació sobre les accions de GameStop i les apostes especulatives a la baixa.

– Cal qüestionar la idea de la independència dels bancs centrals (vegeu: Aklin, Kern i Negre, WP, 9522, Banc Mundial, gener 2021) si la política monetària dels seus experts “suposadament neutrals” afavoreix l’augment de la desigualtat, de manera que la política monetària s’ha centrat en la defensa dels interessos de les grans corporacions i les grans finances i que, a més a més, ens priva del poder de finançar polítiques públiques necessàries per enfortir l’estat de benestar i contrarestar les tendències dels mercats oligopolístics globals que generen desigualtats insuportables.

En definitiva, cal passar de les bones paraules i dels discursos políticament correctes als fets!

Bernat Riutort és filòsof i Ferran Navinés, econominsta. Ambdós són membres del Col·lectiu Alternatives