Temps d’obvietats

El principi de curs és complicat. Sempre costa una mica arrancar i agafar la beatífica velocitat de creuer que acabarà marcant la part central del curs. Al començament, però, tot està per construir i la diversitat de fronts oberts –de cada vegada més nombrosos, heterogenis i desconcertants– evoca l’angoixosa absurditat d’un espectacle de platerets xinesos.

Sort, però, que el Foro Hablemos de Educación ens ha suavitzat l’aterratge, encara que només sigui per allò de “conforma’t que podria ser pitjor: Imagina’t que t’hi fessin anar”.

Això de l’educació ara va de congressos guai, com aquest organitzat anualment per Mallorca Emotions –recoman vivament visitar la seva web especialitzada en incentives, weddings i other events, i curulla de frases de García Márquez i Walt Disney–, on gent xiripitiflàutica diu coses xaxipirulis a un públic especialment xupiguai. No sé si queda clar el concepte.

Per ajudar a fer-se una idea, consignarem que enguany hi participava una tal Diana Al Azem, creadora del portal Adolescencia Positiva, que en un “exercici de resiliència” es va “guanyar el públic” sortint descalça a l’escenari, tal com relataren textualment els mitjans. També recollirem la superfrase d’un altre dels destacats ponents: “Antes de reñir a tu hijo o a un alumno, pregúntale cómo puedes ayudarle”. Idò això.

És impressionant la quantitat d’investigacions, publicacions i màrquetings diversos dedicats a la pedra filosofal pedagògica i la seva divulgació. Tant de temps i esforços, i ni un bri de sentit comú. Ja és mala sort.

Fa gràcia, per exemple, la fascinació que produeix la paraula ‘neurociència’ que, en determinats contextos, esdevé un elixir quasi màgic. Sorprèn que es detallin complicats experiments marginals del tipus “Les connexions neuronals de la quarta papil·la gustativa de la dreta i el seu rol determinant en l’aprenentatge de les Matemàtiques” (és broma, eh?) i, en canvi, s’ignorin evidències neurocientífiques absolutament centrals en el procés d’ensenyament-aprenentatge.

Supòs que no queda gaire modern recordar-ho, però qualsevol aprenentatge es construeix a partir de dos grans pilars: l’atenció i la retentiva. I si la neurociència –o la psicologia, o qualsevol altra ciència de l’aprenentatge– pot avalar alguna cosa en aquest camp, és el valor insubstituïble de la imitació, la repetició, la rutina, la còpia, l’escriptura manual, l’estudi, el silenci, l’ordre, la falta de distraccions... com a grans aliats de la concentració i de la memòria. Obvi, però no guai.

L’altra hiperpresència pedagògica és la inquietant educació emocional, infinitament més preuada avui en dia que el coneixement, la instrucció, la cultura, la bona educació o qualsevol altra productivitat mínimament objectiva. Les emocions dicten, entre d’altres veritats revelades, que l’alumne, per aprendre, ha d’estar motivat, cosa que de vegades acaba substanciant-se en una improductiva ludificació i una permissivitat injustificable. La consigna majoritària és “motivar l’alumne” quan, en realitat, l’única cosa interessant de l’ensenyament motivacional hauria estat ensenyar l’alumne a motivar-se per si mateix. Com la majoria dels mortals, que, després de llargues jornades de feina, desafien les lleis de la motivació i són capaços d’endreçar la casa, fer el dinar, anar a la compra, dur els fills a l’entrenament, acompanyar els pares al metge, fer la declaració de renda i dur el cotxe a fer net. Motivats? No, kantians: s’ha de fer i punt.  

L’avaluació també s’ha complicat fins al martiri: diagnòstica, final, sumativa, contínua, competencial, formativa... enrevessades rúbriques d’autoavaluació, heteroavaluació, coavaluació, que roben al docent un temps que no té... per no parlar de l’esforçada hermenèutica que exigeixen els criteris d’avaluació de la LOMLOE... Ja avaluam tant i tan bé, que sovint oblidam la funció més òbvia de l’avaluació: comprovar l’aprenentatge. Només així s’explica l’esborronador percentatge d’alumnes que debuten a la Secundària sense haver interioritzat l’alfabet o les taules de multiplicar.

En teoria, la pedagogia moderna havia de posar l’alumne –amb especificitats personals i necessitats socials– al centre del procés d’ensenyament-aprenentatge. I això era bo. Però no ha estat cert. Igual que l’ocurrència ha desplaçat l’evidència, la moda pedagògica ha eclipsat totalment l’alumne. La metodologia ha esdevingut objectiu. L’instrument ocupa la posició central del procés i és la seva única justificació. La tecnologia, les assignatures en anglès, l’ensenyament per projectes, els racons d’aprenentatge, el mindfulness, el treball col·laboratiu... són els autèntics protagonistes de l’educació. No l’infant.

L’infant només és la coartada. No l’educam, no l’instruïm. La història ens en demanarà comptes.