Temps incerts
El segle XXI no em pareix gaire prometedor. Durant els primers vint anys del nou mil·lenni la humanitat ha viscut terrorisme, conflictes, desigualtats, populisme, crisis i pandèmies. Res nou per a aquesta raça experta a autodestruir-se. Crec que estarem d’acord a afirmar que podríem haver avançat un poquet més com a espècie. És aquest el futur que ens espera?
Potser no, i és que el prestigiós sociòleg i professor de la Universitat de Yale Nicholas Christakis sosté en el seu nou llibre, Apollo’s Arrow (Editoral Little Brown, 2020), que, un cop aconseguida la immunitat de grup, haurem de lluitar amb les seqüeles socials, psicològiques i econòmiques del virus, però després vindrà la disbauxa. Així, i sempre segons ell, cap al 2024 arribarem a una espècie de feliços anys 20, com al segle passat, on la gent beurà, follarà i gastarà tot el que no ha pogut durant el confinament.
Ara bé, foren tan feliços els anys 1920? Idò depèn. És cert que una flaire d’esperança va expandir-se per Europa i els EUA després del 1918. Els pobles del món albiraren un futur pròsper i en pau, capaç de superar les atrocitats de la Gran Guerra. Però aquell decenni fou molt diferent segons el país. Per un costat, tenim el cas estatunidenc, on l’economia va enlairar-se gràcies als emprèstits de guerra. Eren els anys dels gàngsters, la llei seca i el Gran Gastby. Però a Europa va sonar un altre cantet.
Sota l’ombra del xarleston, les classes populars d’Occident s’emmirallaren amb la Revolució Soviètica. A l’octubre del 1917 el poble rus va pelar-se al Tsar i abolí la propietat privada. Naixia així el primer estat comunista del món. Llavors, la burgesia europea tingué por i les democràcies trontollaren. En aquest context revolucionari, la República de Weimar llanguí sota la hiperinflació, Mussolini ocupà Roma i Primo de Rivera es feu amb el poder a Madrid. Els règims autoritaris s’escamparen per països com Portugal, Polònia, Romania, Grècia, Bulgària i Hongria.
Què vull dir amb tot això? Que com diria Josep Fontana, el futur és un país estrany. La postpandèmia potser serà un període d’excessos i llibertat o de malestar i tensió social. Potser seran les dues coses o cap. Qui ho sap! Però si bé el futur serà incert, el present és ben fosc, i això és un fet. Basta fer un cop d’ull a les dades macroeconòmiques: avui el PIB balear s’ha situat a nivells del 2006, retrocedint un 40% en aquest darrer semestre, més del doble que la mitjana estatal.
Amb aquest difícil context, el malestar comença a traspuar. En aquest sentit s’han produït diverses manifestacions públiques que cal analitzar atentament. Aquestes basculen entre el populisme de la plataforma Resistència Balear i la campanya SOS Turisme. La primera està liderada per alguns sectors de la restauració ofegats pel tancament econòmic, la segona és impulsada per una classe hotelera nerviosa per salvar la pròxima temporada turística. La remodelació del Govern d’Armengol va en la línia de preparar-se per al difícil escenari que ens ve.
En definitiva, a casa nostra l’emprenyament es cova, i si no sabem gestionar-ho, potser les conseqüències seran nefastes. El fotoperiodista Jordi Borràs ho ha indicat diverses vegades. L’auge de l’extrema dreta respon a dinàmiques locals, però té un denominador comú: la caiguda de l’estat del benestar i el fracàs de la socialdemocràcia. Quan l’esquerra no és capaç de superar les seves contradiccions i es limita a gestionar les engrunes del sistema econòmic, tot presentant-se com el mal menor d’allò que pot venir, l’extrema dreta es dispara. Potser és el que està passant ara? Ja ho veurem, però estaria bé que en prenguin nota els líders de PSOE, Podem i MÉS. Recordem que, abans de la pandèmia, el 20% de la població de Palma va donar el seu suport a Vox i que avui aquest partit és la quarta força política a Catalunya. Seran mogudets els anys vint.
Joan Pau Jordà és professor
