En temps de monstres, utopies

Deia Raymond Williams, un dels pares dels Estudis Culturals, que ser vertaderament radical és fer l’esperança possible, no convèncer en la desesperació. Les paraules del gal·lès ens encoratgen davant el pessimisme de la raó que ens envaeix en donar una ullada al nostre voltant: entre un genocidi palestí consentit per la 'comunitat' internacional i els tambors de guerra que ressonen amb força en el cor d’Europa; les desigualtats disparades amb els rics cada cop més rics i la resta cada cop més pobres; el cas omís dels governants a les advertències de la comunitat científica sobre l’emergència climàtica; l’autoritarisme rampant reflectit en la reelecció de Putin i la imminent victòria de Trump; la crisi de salut mental que s’estén en paral·lel a la destrucció dels vincles socials per múltiples vies…

En paral·lel, la producció literària i cinematogràfica de ficció s’alimenta de distopies: pel·lícules d’apocalipsis postnuclears o de zombis, futurs sense combustible ni civilització; invasions alienígenes o màquines que ens guanyen la batalla als humans… Les distopies en general s’alineen amb allò que diu Fredric Jameson que és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme.

És cert que no ens sobren raons per a l’optimisme. I, tot i així, la utopia, les utopies. Gent que s’ha esforçat i s’esforça per imaginar mons alternatius de pau, justícia social, equilibri ambiental, vides plenes. D’ençà de molt abans que Thomas More inventàs el terme que donaria nom a l’illa d’Utopia. 

Perquè la utopia, en tant que som éssers sentipensants –com ens descrivia Orlando Fals Borda–, també s’alimenta de somnis, i no just de raó. Sense els somnis de l’abolició de l’esclavitud o de la conquesta del sufragi femení, qüestions tan normalitzades o de sentit comú avui dia, aquestes seguirien essent això, utopies. Les utopies tenen un peu a la realitat i plantegen horitzons tan llunyans (o tan propers) com possibles. Els socialistes utòpics plantejaven propostes econòmiques, socials, urbanístiques i culturals que influïren en una societat que canviava a marxes forçades cap a la modernitat. Propostes –des del cooperativisme d’Owen als falansteris de Fourier o la utopia feminista de Charlotte Perkins Gilman, Terra d’elles– que actualment ens semblarien ocurrències, però que el moviment obrer i moviments socials com el feminisme varen fer seves i que fins i tot avui dia configuren, després de la caiguda de l'URSS com a macrosistema 'alternatiu', el bessó de noves propostes i accions que ens encaminin cap a una vida millor, cap al bon viure.

On són, les utopies d’avui? Doncs a bona part de les iniciatives que es mouen en els marges del sistema capitalista patriarcal i colonial: des de les iniciatives d’economia social i solidària, al moviment per un habitatge digne, les economies feministes, les ONG que atenen els invisibles o l’agroecologia, entre moltes altres. Iniciatives que no just 'anuncien' mons nous, sinó que tenen l’atreviment de construir-los des de la pràctica, encara que sigui a petita escala, fent comunitat amb totes les dificultats que implica això en un món tremendament individualista, consumista i narcisista. Iniciatives que en tant que van contra corrent, no disposen de grans altaveus mediàtics, ni de publireportatges de pagament.

La llibertat és, sobretot, el dret a la utopia: no té res a veure amb el consol de poder fer unes canyes mentre vius alienat dia rere dia, sinó amb la possibilitat de somiar. Com deia Augusto Boal, precursor del teatre de l’oprimit, un oprimit sempre ho serà si no té un espai, encara que sigui imaginari, on poder somiar una vida lliure d’opressió. Encara hi ha gent que escriu sobre utopies, i en aquest sentit us recoman molt Utopies Quotidianes, de Kristen Ghodsee (Capitán Swing, 2024); Dignes de ser Humans, de Rutger Bregman (Anagrama, 2022), o L’alba de tot, de David Graeber (Ariel, 2022). Fins i tot que ens plantegem La utopia com a mètode, com ens suggereix la sociòloga de Bristol Ruth Levitas (Palgrave, 2013). Llibres per trobar the bright side of life, que hi és.

Si pensam en les nostres illes com un arxipèlag utòpic, com seria aquesta utopia? Jo, d’entrada, pens en un paradís que pugui ser gaudit per tothom que l’estima i no sols per qui pot pagar per fer-ho; on l’activitat econòmica es pensa en funció de les necessitats de la gent i alhora sense fer malbé el paradís; on hi ha respecte per la llengua i la cultura ancestral i tothom té ganes d’aprendre les dels altres; un paradís on el temps és un bé preuat, sobretot si es pot compartir en comunitat. Segur que no hi ha ningú que ja ho estigui provant, tot això, encara que sigui al seu redol? El repte probablement sigui connectar-ho, tot plegat. Fer-ne un mapa.

Oscar Wilde deia que un mapa del món que no contengui el país Utopia no mereix ni tan sols ser vist. A mi m’agradaria que quan algú ens assenyalàs al mapa, ho fes perquè hi viuen els utòpics, les utòpiques. I un projecte de país a partir d’aquí.