Temps nous, lluites noves i nous esforços

“Per descomptat que el feminisme ha de tenir uns bons ancoratges, però no pens que la llei trans afecti la gran aportació del feminisme a la democràcia, al benestar i als drets de les dones”. Aquestes paraules són de José Luis Rodríguez Zapatero, que, cal recordar-ho, va aprovar durant la seva presidència tot un seguit d’importants lleis socials (contra la violència masclista, el divorci exprés, el matrimoni homosexual, la llei de dependència, la d’igualtat, la primera de memòria històrica i la llei de terminis de l’avortament, entre altres). Jo diria més: la llei trans sí que afecta la gran aportació del feminisme a la democràcia, perquè la fa encara més immensa. Si el feminisme és el moviment social i polític que lluita per la igualtat d’homes i dones, el fet que el col·lectiu d’homes i dones trans deixi d’estar marginat era una passa que s’havia de fer tard o d’hora.

Amb cada dret s’obre la porta a nous drets. Aquesta afirmació també l’he d’atribuir a Zapatero, a qui no admir especialment, però sí que pens que ha estat una de les figures públiques que ha posat més seny a l’hora de reflexionar sobre la llei trans. El divorci, l’avortament, el matrimoni homosexual... Per fortuna la roda de la història ha anat obrint portes que mai no s’haurien pogut imaginar en un passat no tan llunyà. I està demostrant que, en alguns aspectes (en altres com les guerres no ho sembla), aquest progrés no es pot aturar. Perquè cada vegada que som més lliures i iguals, més ho volem ser.

Em sembla quasi infantil haver de recordar que els avanços legislatius en matèria de drets i llibertat socials no poden atemptar contra cap consciència, pel simple fet que no obliguen ningú a fer res. Malgrat que s’hagi aprovat la llei trans, no existeix cap persona que no pugui continuar existint de la manera que trobi millor. En canvi, les dones i els homes que han hagut de patir, i molt, per la seva identitat de gènere ara tenen més oportunitats de ser com la resta, de viure com són.

Tampoc no puc comprar l’argument de la preeminència del sexe biològic. Fa tant de temps que hem deixat la nostra condició biològica de costat, que em sobta quan es fa servir com a argument per defensar interessos corporatius, socials, privilegis. Si ens posam grandiloqüents, podríem pensar que la lluita de l’Homo sapiens ha estat una lluita contra la nostra condició biològica, la qual hem transformat en societat, amb invents, amb imaginació, amb ganes de transcendir-la.

Som ben normativa, una dona de mitjana edat heterosexual. No puc entrar en el cap d’una persona transsexual i som incapaç d’imaginar què es deu sentir –el contrari seria pretensiós. Però sí que tenc clar que apost per minvar el patiment, per augmentar la felicitat, perquè ningú no hagi de ser qui no és. Tenc dos fills adolescents i vull que se sentin lliures i iguals, ja siguin heterosexuals, homosexuals, transsexuals, bisexuals, asexuals... Que ningú no ens talli les nostres petites ales, per favor.