Dies de les negociacions per configurar un segon pacte d’esquerres que doni continuïtat al camí iniciat el 2015. Tot i que amb una altra correlació de forces, és una oportunitat històrica per consolidar polítiques públiques pensant en les persones, el territori i l’autogovern. El diagnòstic general no ha canviat gaire respecte a fa quatre anys, més enllà que la crispació generada pel llavors president i ara eurodiputat Bauzá s’ha traslladat a l’Estat en forma d’involució democràtica i territorial. Mentre a Madrid a Sánchez se li acaba el temps per continuar de perfil, a les Illes tot això també ens afecta indirectament: avui seria impossible aprovar un Estatut d’autonomia com el que tenim, aprovat en temps de Jaume Matas. I, tanmateix, tot l’entramat institucional a la nostra comunitat es desplega a partir d’aquell document que els qui avui negocien haurien de considerar el marc d’actuació.
Des del punt de vista social hi ha hagut millores substancials, amb el reconeixement per llei de nous drets com la renda social, i s’han recuperat drets retallats com l’educació i la sanitat, mirant de dignificar les persones i, de passada, la política. Però avui, amb menys persones aturades que fa quatre anys, hi ha més precarietat i més treballadors i treballadores pobres. Una situació agreujada pel que ha esdevingut en poc temps el principal problema social a les Illes Balears: l’accés a l’habitatge. És gairebé impossible fer efectiu aquest “dret constitucional” si, tanmateix, qui comanda és “el mercat” (una metàfora neoliberal amb noms i llinatges, en realitat), amb escassa regulació per part de les administracions, sobretot per controlar-ne l’especulació. És i serà un problema per als residents, i no sols de les capes socials més vulnerables, amb extrems com Eivissa, on sanitaris, docents i membres dels cossos de seguretat no poden establir-s’hi, a més dels treballadors i treballadores del turisme, un paradoxal problema real per als mateixos hotelers.
L’altra gran qüestió és el canvi climàtic. No com una qüestió purament ambiental, sinó com el resultat d’un determinat model de producció i consum a escala mundial en el qual el turisme (i amb ell, “nosaltres”) juga el seu paper, tant en termes de responsabilitat com de rebre’n les conseqüències. Qualsevol projecte de govern que no tengui això en compte no sols donarà l’esquena a les futures generacions i els col·lectius i científics que ens adverteixen dia rere dia que cal canviar: estarà cavant la tomba social, econòmica i ambiental de tots nosaltres. Pot sonar dramàtic, però la cosa no està per a bromes. A més, es preveu una recessió econòmica internacional que pot afectar especialment Europa, i concretament el poder adquisitiu del gruix dels nostres turistes, Brexit a part. En aquest context, el turisme a tot el món s’ho ha jugat tot a la carta d’un creixement exponencial basat en la disponibilitat gairebé il·limitada de petroli barat. Les reformes iniciades la legislatura passada han quedat obsoletes en un parell d’anys, i és molt el que cal repensar, refer, regular. La previsible baixada del nombre de turistes gràcies a la recuperació d’altres destinacions de la Mediterrània pot ser una oportunitat per anar tapant aquests forats amb alternatives econòmiques basades en altres paràmetres i altres sectors, però cal apuntar-s’ho com a objectiu.
Ens hem dotat d’eines polítiques i legals com la Llei de canvi climàtic i la de residus, esdevengudes referència a escala internacional, i ara és el moment d’aplicar-les, no de titubejar. I aquí hi ha dues paraules clau que tothom, des dels diferents posicionaments polítics i ideològics, hauria de tenir clares. La primera és consens: tenim poc temps, però calen grans consensos equivalents si més no als que els anys 80 posaren el seny suficient com per protegir la llengua, el territori i limitar el creixement turístic, en un context en què tampoc no devia ser fàcil plantejar aquestes coses. L’altra paraula clau és sobirania, imprescindible per poder fins i tot gestionar el que hi ha, d’acord amb el marc legal vigent si voleu. Això implica iniciar amb l’Estat un altre tipus de relació, fent valer l’aportació de les Illes al conjunt, per rebre si més no un tracte d’acord amb la nostra realitat pluri-insular, i incidir i decidir sobre infraestructures com ports i aeroports, per on ens arriben turistes que es suposa que deixen qualque cosa a més de contaminació, mentre a Moncloa li arriben sobretot divises.
Confio que més enllà del repartiment, algú hi deu estar pensant, en tot això. Sobretot els qui semblen destinats a encapçalar les diferents institucions i interpreten el missatge de les urnes com una crida a la “moderació”. És hora d’arromangar-se, i no d’eludir uns reptes tan necessaris com urgents.