El temps, el recurs que no sabem computar

“S’han proposat unes millores per reforçar l’estratègia general de la institució. A partir d’ara, durem un registre setmanal de resultats, que cada divendres es consignaran en una graella compartida, i emplenarem una enquesta de satisfacció mensual, que contestarem per formulari. A més, arxivarem els documents no només al Drive com fins ara, sinó també a l’iCloud, i obrirem una fitxa específica per a cada nou client i proveïdor, amb els camps que ens ha dissenyat l’empresa encarregada del sistema de qualitat. Les còpies de seguretat es continuaran fent, però ara s’hauran de compartir al final de la jornada amb el cap de departament i un altre treballador de l’àrea. Finalment, el protocol d’entrada es reforça amb una contrasenya que s’ha de canviar cada 13 dies i amb un identificador d’empremta digital. Com ho veis?”... “Ah, perfecte. Cap problema. Només serà un segon”.

“Serà un segon”, deim, però és mentida. Seran molts de segons esmerçats en noves necessitats autoimposades, que segurament no seran mai revisades ni replantejades, que no aportaran res mínimament significatiu i que, a més, comprimiran el temps que abans dedicàvem a altres tasques probablement més rellevants i de major centralitat i coherència amb la missió que teníem inicialment encomanada.

Una de les amenitats de la tecnologia d’última generació és dificultar-nos la gestió de temps, ja per si mateixa complicada. La infinita suma de nous microprocessos i de suposades millores metodològiques llastra la nostra productivitat i eficàcia, ens satura mentalment i ens aparta dels objectius reals, però no ens hi rebel·lam... sempre que es pugui resoldre a través d’un teclat i una pantalla, clar. Si la cosa anàs de posar més pedres al marge o de fer més viatges a la vinya, ja faríem un altre cantet.

Si, com diuen, el secret de la productivitat personal és utilitzar correctament el temps per a aconseguir objectius realment rellevants, sembla que darrerament anam una mica desencaminats, i que hem oblidat que el temps és un recurs finit, perible, no estotjable i no manipulable. O sigui, que el temps que feim nusos no feim corda, com bé sabien els padrins.

Precisament la comparativa amb els temps antics és desencoratjadora. De vegades m’imagín la padrina amb la cuina econòmica, la bugada a la pica, la planxa de ferro, la compra a plaça, la roba feta a casa, l’hortet al corral, l’estufa de llenya, sense cotxe, sense menjador escolar, sense vacances ni caps de setmana... I no la veig dient això de “la vida no em dona”, que ara repetim constantment, convençuts de l’excepcional duresa del nostre dia a dia.

Si els dies continuen tenint 24 hores com abans i ara, a més, tenim a l’abast centenars de dispositius i serveis per estalviar-nos temps i fer-nos la vida infinitament més còmoda i fàcil, però, en canvi, ens queixam de no tenir temps per a res, deu ser que falla alguna cosa greu.

La meva primera constatació irrefutable de la naturalesa inexorable del temps va venir precisament de la mà de la tecnologia. Però, en aquest cas, d’una tecnologia incipient: el reproductor de VHS. 

En principi em va semblar una idea magnífica la possibilitat d’enregistrar els continguts de la TV que m’interessaven, però que no podia veure per falta de temps. I tan fàcil... Simplement es tractava de guardar en una cinta el que miraria en un altre moment. Sí, però quan? Què em feia pensar que un altre dia tendria més temps? I si el tenia, quina altra activitat quedaria desplaçada per les hores dedicades al meu moment 'en diferit'? 

Em vaig rendir: podia acumular cintes, però no domesticar el temps. Començava a sentir, a més, una vaga sensació de frustració abans desconeguda. Allò visibilitzava una possibilitat d’elecció que abans no tenia. I, era evident, m’incomodava haver d’elegir. De cop ho volia tot. Ho 'necessitava' tot.

Escarrufa pensar que ara, trenta anys després, hem de bregar amb el mateix repte, però de la mà de tecnologies no tan vintage: els agressius algoritmes de les xarxes socials, les atractives plataformes d'streaming, les webs de compra obertes les 24 hores, els infinits jocs en línia... D’on treim el temps? O, millor dit, a què el robam?

I si tornam a la idea primitiva d’utilitzar eficientment el temps per aconseguir objectius clars i rellevants, diria que l’escola també ha descarrilat. Quan veig alumnes de Secundària amb serioses dificultats de lectoescriptura, dedicats durant hores a confeccionar l’enèsima pancarta o a acolorir les lletres d’un nou mural, no puc evitar pensar en Gregorio Luri: “Si l’escola està en crisi no és perquè sigui una institució antiga, sinó per haver oblidat la seva funció: la de reduir en el mínim temps possible i en el major nombre d’alumnes la distància entre la ignorància i el coneixement poderós”.