Temps robat a les mestresses de casa
Es llevava d’hora i de seguida començava amb el tràfec acostumat: cafetera de dotze tasses damunt del foc, esmorzars, cridar els nens, vestir-los quan eren petits, fer els seus entrepans quan sortien a treballar, posar la primera rentadora, acomiadar tothom i arromangar-se de debò: recollir robes, joguines, escombrar, fregar el terra, rentar els plats del dia abans. Quan de petita em posava malalta i em quedava a casa, m’estirava al sofà atordida per la febre i la veia transformar el caos que dominava el menjador en un espai agradable i reconfortant, ordenat i perfumat amb la fragància artificial del detergent per al terra. Era un dels pocs moments en què les nostres vides s’assemblaven a un anunci de la televisió: la llum grisa traspassava la boira i feia brillar les rajoles acabades d’enllustrar per la meva mare. Sovint estàvem exposats a ràfegues imprevistes de fenòmens desestabilitzadors: que la feina escassegés, que ens arribessin notícies terribles del Marroc, que el conflicte fes acte de presència per infinitat de motius. Tot era inestable, érem una família nuclear al mig d’un país on no hi teníem ningú, no hi teníem res, només un pare diguem-ne que amb un humor molt canviant carregat de contradiccions. Tot era fràgil i canviant, no ens sentíem emparats per res ni per ningú i en canvi, en canvi, la meva mare no deixava mai de llevar-se d’hora al matí per iniciar la seva rutina, la seva dansa sistematitzada. Observant-la vaig descobrir que era molt més forta del que semblava o de com la veien les veïnes: pobra submisa que no surt mai de casa, dominada pel marit. Però passés el que passés ella sempre hi era, dreta damunt dels seus propis peus, que dirien en la seva llengua, i a mig matí ja fumejava una mamita, que no és una mare petita sinó el nom que donem els rifenys al tagín, que d’altra banda no és res més que un estofat especiat. M’adormia amb el so de la vàlvula de l’olla a pressió donant voltes i sentia que, si tenia ben a prop aquella dona capaç de sobreposar-se a les dificultats d’una vida tan dura, res no em podia passar, tot aniria bé.
Les tasques domèstiques, fer que tot estigui net i endreçat, cuinar, estendre la roba, planxar-la, guardar-la, sargir mitjons i cosir coixins, preparar el te, tot allò que ens feia sentir arrecerats era fruit del treball gratuït de la meva mare. Per a Simone de Beauvoir, poques coses s’assemblen més al turment de Sísif que les tasques de la mestressa de casa. “La mestressa de casa es desgasta corrent sense moure’s de lloc”, ens deia a El segon sexe. També és ben conegut l’assassinat de l’àngel de la llar a mans de Virginia Woolf, però la meva mare ni volia fer un niu ni tenia pretensions de convertir casa seva en un paradís. Venia del camp, en contacte directe amb les inclemències del temps, i allà s’havia de fer el que s’havia de fer per sobreviure i viure.
He pensat molt en quina seria la manera més justa de reconèixer el deute amb la que ens va cuidar, i ho he fet en tant que dona i mare: si com a filla sé que la seva feina va ser la més important durant el temps en què no em vaig poder valdre per mi mateixa, ¿com he de tenir cura jo dels que m’estimo sense que la llar es converteixi, de nou, en una presó? Les màquines, ho hem de reconèixer, ens han ajudat a alliberar un temps que és imprescindible per començar a pensar què volem ser més enllà de cuidadores, que no és poc però no ho pot ser tot. Per això la Roig es va presentar al programa de l’Espinàs amb una màquina de rentar roba, perquè deia que era un dels invents que més havia contribuït a alliberar les dones. El gran canvi, però, arribarà quan deixem de menysprear, mal pagar i delegar en altres totes aquestes tasques repetitives, feixugues, gens estimulants i del tot imprescindibles per ser a casa. I quan ens en responsabilitzem tots, homes i dones, precisament perquè són importants.
