El temps serà nostre

PalmaEl mes de desembre m’agrada. És un punt final simbòlic, un simulacre que vivim com si fos l’incendi, que no arriba mai. Una apocalipsi quotidiana, perquè l’hem convertida en el ritual des d’on tot pot recomençar, encara que no recomenci res, mai. L’enduriment de les condicions de vida, la devastació provocada pel capitalisme és cada vegada més evident, tant en el seu vessant social com en l’esgotament del planeta i dels recursos. Davant la imminència de la catàstrofe, estam fascinants per l’apocalipsi, és el relat dominant del nostre temps i ha calat en totes les escenes de la vida. Marina Garcés ens diu que aquesta fascinació genera impotència, ens fa difícil ocupar-nos del present, actuar-hi.

L’apocalipsi s’entén com la fi d’un món, però el gènere literari apocalíptic no funciona per mostrar un futur aterridor, sinó que ens empeny a interpretar el present perquè estigui prenyat d’esperança. Així, Ursula K. Le Guin defensa que el sentit dels relats apocalíptics és fer lloc a l’esperança, però l’actual actitud de rendició ens pren qualsevol esperança possible. El present professa una fe cega en el relat sobre la destrucció irreversible de les condicions de vida. Ho sabem tot, però no podem fer res. Enfront d’aquest deixar-se caure, hauríem de reprendre el vincle entre el saber i l’emancipació, fins i tot entre el saber i l’esperança. Cercar les maneres de fer filosofia, això vol dir exposar-se a pensar allò que no sabem pensar encara, perquè ens pugui néixer el futur a les mans.

L’esperança

L’esperança no és una forma d’optimisme, no podem endevinar el futur, l’esperança només pot consistir a prenyar el present de l’acció que pugui obrir un món nou, desconegut. Actuar en el present per fer possible un demà que ningú sap com serà. Qui té esperança actua, comença a fer possible un demà diferent del que preveu. Un poc com l’escena final de la pel·lícula ‘Melancolia’, de Lars von Trier, quan enmig de l’apocalipsi es construeix una cabanya. I no és per la cabanya en si que l’escena ens sembla esperançadora, sinó pel fet de construir quelcom, en el darrer moment, que contraresti, almenys en la imaginació, la catàstrofe imminent.

Per fer viure l’esperança necessitam deixar de tenir fe en l’apocalipsi, hem de transgredir la creença del final amb dosis altes de coratge. Qui sap si, tornant a Marina Garcés, l’antídot per despertar de la hipnosi apocalíptica és tenir el coratge de fer-nos promeses, comprometre’ns en col·lectiu.

M’agrada el mes de desembre. Per si és ver que tot pot recomençar, vull contar-vos un conte que faci la guerra al desconsol, a la impotència. Que faci emmudir per un instant el relat de la fi. Com si fos rapsoda, prendré un fragment de Nietzsche i el faré meu:

Dos éssers, ni petits ni grans, s’asseuen amb els cossos ben junts i a la mirada hi porten un núvol gris, des d’on s’escampen el nihilisme i la tempesta. Arriba un personatge embogit, amb una llanterna encesa sota la llum del migdia, i comença a cridar que l’esperança és un arc de Sant Martí. La vida és un salt d’aigua vertiginós i l’arc de Sant Martí, cent vegades engolit per l’escuma i refet altres cent vegades de bell nou, es desplega amb bellesa i de manera tendra damunt la torrentada, just on el cabal és més perillós i més salvatge. L’alquímia de l’esperança ens promet el miracle, és ja un miracle, però hem d’empènyer els núvols grisos que ens entelen els ulls, hem d’empènyer com si hi pogués haver demà.

Potser els primers maons de l’heterotopia són senzills: la rialla ferotge que sacseja el vell ordre, l’amor sense baranes, la valentia de rebre un tir per salvar la vida d’un desconegut, perquè és injusta la bala, escriure poemes a l’alba perquè el temps serà nostre.