'Tempus fugit'

Quan tenia quinze anys vaig dir a ma mare que volia partir tres mesos a Nova Zelanda (no a Londres, ni a Dublín; com més lluny, més gran o arriscat o difícil era 'el que fos', més atractiu em resultava). Ma mare, una dona separada i treballadora, que sostenia una casa amb criteri i humilitat, em va dir que no. Un d’aquells nos contundents, que sonen com un repic de campanes davant la mirada temerària d’una adolescent. N.O. (no és necessari, no tenc doblers, no tens edat... NO). 

Vaig veure les Torres Bessones (a les quals havia pujat poc abans) esfondrar-se a un pam del meu nas. Aquella doneta acabava de rompre tota una il·lusió, o pitjor, tota una vida, i s’havia convertit ara en un alienígena incapaç de comprendre el món. La vaig mirar incrèdula, i només vaig poder dir amb veu preocupada: “Però si no hi vaig ara, quan hi aniré?”.

Sí, tenia quinze anys i ja era 'cronopàtica'. Sentia que el temps se m’escapava de les mans, que cada moment era important i que m’havia de rendir al màxim. Comptava els mesos, dies i minuts d’estudi, d’esport, de vida. Els segons se m’esgotaven com a un jugador immers en una pròrroga vital molt ajustada.

Aquesta ànsia per aprofitar el temps m’ha acompanyat tota la vida. He estudiat molt, he viatjat, he canviat de casa, de parella, de hobbies, de país, de feina. Les experiències i els aprenentatges se m’acumulen com si tengués por que un dia caigui abatuda i no pugui tornar-me a aixecar mai més.  

“¿Eres cronopático?, todo lo que debes hacer si sufres este problema”. Si entres a Google trobaràs mil articles amb llistes de símptomes i tips per gaudir de la vida i del moment. Tal vegada, si tresques més, trobis algun test de deu preguntes que t’ho diagnostica de manera científica i infal·lible (i també pots tirar de l’hemeroteca de la Superpop, darrera pàgina). Regala’t temps, redueix els compromisos, treballa manco. Ja, sí, gràcies pels consells. Si sabés com fer-ho no estaria llegint aquest article!

Els estudis psicològics l’anomenen 'problemàtica' (perquè no està considerat –encara– un trastorn mental) que genera ansietat, estrès, frustració i altres símptomes de malestar emocional i psicològic. Però a mi m’agrada concebre’l com a 'mecanisme de defensa' perquè el que m’interessa no són només els canvis conductuals, sinó observar la motivació que precedeix la conducta perquè la modificació sigui profunda.

Sembla fàcil aturar, descansar, anar a poc a poc, però els qui ho patim sabem que no ho és gens. Canviar mai és fàcil i rompre patrons automàtics requereix consciència, esforç i paciència, i conèixer-ne l’origen permet no fer retxes dins l’aigua.  

Necessites descobrir quin és el benefici secundari que té per a tu aquesta conducta, ja que, si no t’aportàs alguna cosa, real o imaginada, no ho faries (som un poc imbècils, però no tant). Darrere aquesta forma de funcionar pot amagar-se el teu mecanisme d’evitació: no vols sentir emocions negatives, no vols adonar-te’n del forat vital, de les teves pors, d’allò que no funciona a la teva vida però no et veus amb cor de posar-hi remei. Fer moltes coses et permet no sentir-les.

També pot tenir a veure amb l’autoconcepte o l’ego: sentir que ets molt productiu pot resultar-te satisfactori i fins i tot generar-te addicció si t’acostumes a donar-te autovalor en funció d’allò que fas, i no de la persona que ets.

També pot haver-te beneficiat en el passat com a fórmula perquè les teves figures de vincle et vegin i et reconeguin. La supervivència és la base de tot ésser viu, i l’infant fa el que sigui per garantir que els seus pares l’atendran. Aquest mecanisme és molt inconscient i sovint ens encallem amb accions que ja no són necessàries (si és que mai ho varen ser realment), però que han passat a formar part de la nostra manera de relacionar-nos amb el món.

En definitiva, hi ha molts factors pels quals tu pots haver activat aquest mecanisme i que ara t’impedeixen aturar. I quan ho intentes tornes a anar de bòlit i et poses mil compromisos i t’enyores a tu mateix i el teu temps i et frustres perquè, en el fons, alguna cosa en el teu interior sent que et poses en risc si no ho fas. 

Per això, cal escoltar-se i entendre, amb molta paciència i compassió, què et passa a tu amb aquest estat d’emergència constant: de què et vols salvar? Quan t’adonis que ja no cal que corris, ni facis, ni fugis, que ets adult i no estàs perill, aleshores serà més fàcil que puguis aturar, respirar, mirar i viure lentament.

Amb quinze anys, després de vàries discussions amb ma mare, partia tres mesos cap als antípodes del nostre planeta per gaudir d’una de les experiències més inoblidables de la meva vida. Aquell aventura dels 15 marcava el sus d’una llarga llista de viatges i als 23 ja havia trepitjat tots els continents. I és que la cronopatia sovint genera malestar, sí, però també té els seus avantatges!