La tenacitat de viure

“Rafel va morir dia 16 de febrer de l’any 2020. Tot seguit el món va emmalaltir i va restar en silenci durant quatre mesos.” Amb aquestes paraules Mara Alberola enceta la seva contribució poètica al volum Rafel Crespí: la tenacitat de viure, que acaba de veure la llum i que ella mateixa ha coordinat, juntament amb Damià Pons, Joan Melià i Bartomeu Crespí.

Dos anys després de la seva mort, la publicació ens permet retrobar-nos amb Rafel Crespí, el professor, l’activista i l’amic que no hauria d’haver faltat tan prest i de manera tan inesperada. Així, la tenacitat dels impulsors i col·laboradors –36 en total– han permès retre homenatge col·lectiu a una altra tenacitat llegendària, la d’en Rafel, a través de la constel·lació de pàtries que varen constituir la seva raó de viure: la literatura, la docència, la cultura, la política, la terra, la família, els amics, el goig de viure...

A través de diversos capítols –Obra narrativa, Estudis i activitat docent, Activitat política i cultural, Família i arrels, Latitud 39, Lligams amb Sueca...– el llibre ens acosta a les diferents facetes d’aquest homenot esburbat, irònic, enjogassat i inquiet, que va néixer i morir a Pòrtol traçant així un arc vital de 59 anys, intensos, vigorosos, productius... però també amargament insuficients.

El llibre també inclou amb encert –i amb un gran mèrit de recerca– una biocronologia, una autobiografia emocional inèdita i una acurada bibliografia que, a més de les obres narratives i altres col·laboracions disperses, recull l’obra d’un articulista titànic: 83 articles a Pòrtula (1982-2004), 52 a El Mirall (1988-2000), 357 a Quaderns d’Educació (1999-2003), 731 al Diari de Balears (1998-2013), 226 al dBalears (2013-2019)... 

I el viatge coral a través de les diferents semblances fetes pels amics, pels companys, per la família més propera i per la més extensa... a partir de les fites més significatives, però també de les vivències més íntimes i les facècies més anecdòtiques, aconsegueix el miracle de fer reviure els records amb una intensitat electritzant. La semblança –col·laborativa i diversa–  acaba conjurant el personatge –àcid i ingenu, tenaç i indolent, ferm i rioler, culte i groller–, sota el qual s’amagava en Rafel i des d’on observava minuciosament el món. Sempre de coa d’ull, això sí.

Un repàs biogràfic individual que il·lustra l’esforçada trajectòria vital de molts altres mallorquins de la seva generació: el trànsit des de la l’avior familiar treballadora i pagesa. Rafel Crespí és un bon exemple dels molts joves que en aquell moment, gràcies al seu esforç i determinació, protagonitzaren una gran revolució silenciosa. Al llibre, una de les cosines conta: ”Va ser el primer de la família que va anar a la universitat i això era tan significatiu que ho vàrem viure com un èxit col·lectiu”. 

Un èxit per mèrit propi, però també un instant històric atípic, perdut en el vast oceà de la història. Des del neolític fins a la consolidació de la societat postindustrial, l’ascensor social, a Mallorca, només degué funcionar –i encara excepcionalment– unes poques dècades. El precís instant en què en Rafel, ajudant la família a l’hort o al trast del mercat, va atrevir-se a somiar-se d’una altra manera. I a imaginar una Mallorca diferent.

Ara, tants d’anys després, tenim a les mans un llibre que ens parla d’un llegat ancestral: l’esforç, la disciplina, l’austeritat, la responsabilitat, la perseverança... I que ens parla de les coses que, a la vida, són realment importants.

Com és important el projecte del llibre en si mateix, una empresa col·lectiva que ha arribat amb tenacitat a bon port. Com segur que ha estat important i decisiu tenir de patró Damià Pons, ja ben foguejat en travessies d’aquesta i tota mena, i avesat a comandar-ne amb perícia el timó.

Com important és tenir bones editorials. Dignes, generoses, amb vocació de servei i sentit de país, com ho és la de Lleonard Muntaner, que acull el volum. Una indústria cultural imprescindible que ha sabut, a més, trobar amb èxit el sempre difícil camí del relleu generacional.

Com important és la família i el cercle més íntim, que han volgut tirar endavant un projecte complex i exigent com aquest i han aconseguit convertir la pèrdua en un dol productiu ple de creixement i aprenentatges. Com són importants els companys de feina, els alumnes de tantes i tantes promocions, els col·laboradors de projectes compartits, els amics 'de tota la vida' i els amics novells que en Rafel va saber conrar tardanament a la marjal de Sueca, que s’hi han sumat amb les seves aportacions escrites o a través del mecenatge directe de la publicació, perquè l’epitafi d’en Rafel prengués la forma del que ell més estimava: un bon llibre. 

Com important és pensar sempre a donar les gràcies. Això, gràcies. 

Nanda Ramon és professora