Tenàssia - Tanàssia - Tanassi…
Mai com ara hi havia hagut tantes possibilitats d’aprendre llengües, o com a mínim de conèixer com sonen les altres llengües i com s’han de llegir les paraules en altres llengües que no són la nostra. Els recursos que ens ofereixen els mitjans informàtics moderns, i especialment internet, ens fa fàcil aprendre característiques de qualsevol altra llengua del món, i si no de qualsevol almenys sí de les més esteses i conegudes. Això que és fàcil per a tothom és especialment recomanable (per a no dir imprescindible) per als qui es dediquen professionalment a la informació, els qui quasi cada dia han de donar notícies relacionades amb qualque lloc del món fora del nostre àmbit lingüístic, o fora de l’àmbit lingüístic que, sense ser el nostre, és el que ens té presoners i també coneixem, vulguem o no vulguem.
La informació, avui en dia, està globalitzada, i a tot arreu arriben notícies d’altres parts mundials, notícies que sovint (o sempre) contenen qualque nom, de lloc o de persona, en una llengua que no sabem, i que –per tant– a priori no sabem llegir, no sabem com es pronuncia. Si això li succeeix a un particular que just l’ha de llegir per a ell mateix, aquell nom, sense haver-ne de fer difusió oral, pot estalviar-se’n –si no en té curiositat– la informació de com llegir-lo. Però si aquesta informació ha de servir a un professional informador d’un mitjà oral pareix de sentit comú que abans de difondre el nom estranger segons la seva intuïció (millor dit, segurament, segons els seus prejudicis lingüístics deguts a la seva ignorància) s’informi de com es pronuncia, per respecte a l’altra llengua i per a no fer el ridícul amb gent que sí que sap com es pronuncia. En el fons darrere aquesta actuació equivocada hi ha la formació esbiaixada que han rebut la majoria d’aquests professionals, en la qual l’única llengua no espanyola que han més o menys après és l’anglès, i l’única “espanyola” és la castellana (i, de vegades, la catalana o una altra de les tolerades regionalment a l’Imperi Hispànic, segons on han estudiat). Ben sovint he sentit pronunciar noms estrangers no anglesos com si ho fossin, perquè els qui els esmenten passen pel sedàs anglès tots els noms que desconeixen.
Tota aquesta divagació fa al cas perquè fa uns quants dies vaig constatar abundosament la incomprensible deficient formació lingüística d’alguns informadors audiovisuals en dos casos diferents, però coincidents en l’ocasió. Primer, un vaixell italià es va incendiar durant el trajecte entre València i Palma. ¿Com es deia aquest vaixell a IB3? Tenassia (amb ‘e’ castellana primera o amb la ‘e’ mallorquina de tel), Tanassia (amb ‘a’), Te/anassi, Tenatsia, Tenatsi…; si no el veies escrit, no hi havia manera de saber com es deia aquest vaixell: Tenacia (pronunciat a la italiana, tenatxa), que vol dir “tenacitat”. Si era un vaixell italià pareixia de sentit comú que el nom també era italià i que, per tant, s’havia de pronunciar a la italiana, però sembla que a cap dels informadors d’IB3 (no m’hi vaig fixar, com ho deien els altres, però m’ho imagín) se li va acudir, si no ho sabia, anar-ho a cercar. Una excel·lent mostra de la professionalitat d’aquests informadors.
L’altra mostra d’aquesta deplorable mala formació dels locutors me la va oferir TV3: a l’informatiu de migdia de l’11 de juliol el presentador va informar de l’incendi a l’agulla de la torre de la catedral de la ciutat francesa de Ro-u-en (talment), marginant la pronúncia autòctona del nom (que podríem transcriure aproximadament ruan) o la forma històrica catalana, Roan (que sonaria també ruan en català central). ¿Va ser un lapsus involuntari o simple ignorància? L’experiència em diu que va ser més aquesta que aquell, perquè ja ha succeït tantes de vegades!
Allò que em pareix més greu, en aquests dos casos, és que no es tracta de noms raríssims de llengües exòtiques i llunyanes, sinó de noms en llengües romàniques, com la nostra, i molt pròximes i conegudes, italià i francès. És penós haver arribat a aquest punt de desconeixement dels nostres veïnats pròxims. I lamentable que els protagonistes dels fets siguin professionals informadors de mitjans audiovisuals institucionals.
(I per cert, ¿no heu sentit mai a TV3 que el llinatge de la futbolista mallorquina Mariona Caldentey sona com si fos castellà? Com que no el coneixen, el diuen a la castellana…).
