Tensió espanyola, distensió catalana
1. Soroll. Malament rai quan la batalla política es porta als tribunals de justícia. Es miri pel cantó que es vulgui, alguna cosa falla. O és impotència del que ho practica, incapaç de fer camí per la via parlamentària, cosa que li passa sovint al PP, o és buscar la confusió de poders, utilitzant la justícia per aconseguir el que no s’és capaç de guanyar per les vies polítiques, vici gens ocult de la dreta. El resultat de tot plegat és una creixent politització de la justícia, conduïda a prendre decisions que inevitablement afloren prejudicis i posicions adquirides. Així van tombar el Procés, i així vol el PP tombar Sánchez ara.
Feijóo ha estat incapaç de debilitar el govern de Pedro Sánchez amb una estratègia de soroll i denúncies sense cap guió polític, i ara transfereix la feina als jutges esperant capitalitzar el forat que s’obri si les remors que ells generen prosperen i prenen cos. Al mateix temps, Sánchez, vestit de president lliure dels dimonis socialistes del passat, que amb la seva mundanitat treu anys de distància als seus adversaris, ha desfermat el ressentiment de la vella guàrdia socialista. Liderada per Felipe González, en plena evolució ideològica cap a l’autoritarisme postdemocràtic i parapetada a The Objective, s’apunta a totes contra el traïdor Sánchez. Cansats d’anunciar sense èxit les desgràcies que el president havia de portar al país, de veure que ni Espanya s’enfonsa ni la societat es rebel·la, ara el recurs fàcil: incitar els jutges a la brega. Un seguit de moviments contra el govern que fan emergir de rebot la sensació d’impotència que transmet Feijóo, de manera que potser ja ho hem d’interpretar com una maniobra de la mateixa dreta per descavalcar-lo a fi de reactivar la batalla.
Al PP se li acaba la paciència, les circumstàncies no l’ajuden. La crisi catalana està en plena deflactació. La fatiga, que emergeix sempre que algú vol anar més enllà del que és possible, acaba imposant-se i la ciutadania vol un temps de tranquil·litat, en què els problemes del dia a dia no quedin atrapats en la gran promesa que no té perspectives d’arribar a curt termini. I així, com sovint passa, els camins de Catalunya i d’Espanya van desajustats. Quan la dreta brama a Madrid perquè no se n'acaba de sortir i busca l’etern recurs a la corrupció per debilitar l’adversari, resulta que a Catalunya el president Illa ha trobat una oportunitat oferint un mostrari de distensió i recuperació de les polítiques quotidianes, amb un discurs atrapa-ho-tot, que durarà el que durarà però que ara mateix marca l’agenda mentre l’independentisme rumia. Una vegada més els camins de Catalunya i Espanya es creuen: quan a una li arriba la distensió, l’altra es tensa.
2. Relats. Tot plegat són exemples, menors m’atreviria a dir, d’una qüestió més profunda: la política està perdent capacitat narrativa. I això debilita els projectes. No hi ha un relat que l’acompanyi, perquè en realitat els que manen no tenen prou poder per sostenir-lo. El cas Macron, ocupant de la presumptament totpoderosa presidència de la República francesa, n’és l’expressió més manifesta: havia de canviar França i va de claudicació en claudicació davant l’extrema dreta.
Els relats no són fàcils de sostenir. L’experiència viscuda a Catalunya n’és una prova: la política és el difícil art d’encarnar una proposta i, si no es valoren bé les possibilitats reals, les derrapades es paguen. En el fons, la principal virtut en política és llegir la realitat i saber adaptar-hi el propi projecte. Si no és així, la situació va pel pedregar, com veiem en molts llocs d’Europa: el desajust entre la societat i la superestructura política és tan gran que deixa forats pels quals ara mateix qui es fica és l’extrema dreta, amb la dreta i part de l’esquerra corrent al seu darrere.
Les coses mai conjuguen fàcilment. La distensió catalana –a l’espera d’algun senyal que torni a elevar la tensió– coincideix amb la urgència del PP a Espanya per trencar motlles, abans els socialistes no s’instal·lin més del compte. La pressió de Vox i la impotència de Feijóo han portat el PP als límits. I un personatge amb aura més aviat sinistra com Ábalos és ara un objectiu preuat, per tot l’efecte dòmino que pot tenir si són certes les especulacions que corren. Però el PP té pressa i de moment tira amb focs artificials. La irresponsabilitat dels polítics dona al poder judicial una capacitat d’incidir en l’escena política que no hauria de tenir.
