Teoria política de l’acolloniment

Fa un parell d’anys, la promoció del 69 del Col·legi de la Sagrada Família d’Horta vam celebrar el cinquantenari. Vam rememorar una de les anècdotes que invariablement ens fa riure. Des d’un lloc indeterminat de l’aula, un trapella va etzibar a un hermano el seu renom, Buldog, i aquest es va posar com un gall de panses i va optar pel clàssic “No nos moveremos de clase hasta que salga el que ha dicho eso”. Aleshores, un altre alumne, Josep Fontova, va cridar amb una veu decidida: “¡No hay huevos!” El Buldog va treure la gallardia i, reconeixent la valentia d’en Fontova, ens va deixar marxar a dinar, que ja eren quarts de dues tocades.

La valentia del crit almogàver ens va salvar perquè va impressionar l’enemic, mentre que la por ens hauria condemnat a dejuni i humiliació. La valentia guanya batalles perdudes i la por fa perdre batalles guanyades. Per plantar cara a la dictadura era preceptiu no tenir por o vèncer-la, hi ha tota una crònica cantada que devem sobretot a Raimon (“per camps i ciutats la por/ va fent callar una a una/ les veus dels vius i dels morts”) i Lluís Llach (“jo no estimo la por, ni la vull per demà,/ no la vull per avui, ni tampoc com a record”). La valentia, a banda de les victòries explícites, pot aconseguir-ne d’implícites perquè provoca una reactiva por de l’adversari.

El factor por intervé, i de quina manera, en la política. El que passa és que, en ser un element emocional, intangible i que fa de mal reconèixer, acostuma a quedar fora de les anàlisis. L’analítica política tendeix a comptar enquestes, geometries variables i correlacions de forces, aquelles “bases materials” del marxisme, que evidentment que la determinen i condicionen. Però els factors no quantificables -sant Agustí defineix l’ànima com “allò que no pesa”- poques vegades consten en acta, tot i que també són variables del polinomi de la realitat. Parlaré, doncs, del factor por en un supòsit espanyol i en un de català, una teoria política de l’acolloniment que en cap cas, però, pretén ni ser l’explicació sencera d’un episodi, ni jutjar, perquè la por és lliure, tothom té dret a tenir por i no es pot exigir a ningú ni la valentia, ni el risc, ni encara menys l’heroisme.

Quan es fa responsable el deep state de polítiques que costa d’atribuir al govern de coalició entre el PSOE i Podem, se’ls absol d’actituds que a vegades alenteixen els seus programes i d’altres que directament es passen per l’engonal. Però si això succeeix és en part per la por atàvica de la democràcia espanyola a les incrustacions totalitàries, que tenen tanta tradició i estan tan inserides que fan que el deep state i l’Estat a vegades es puguin arribar a identificar.

La política espanyola està atàvicament a l’aguait d’eventuals tuteles militars, històricament molt ben arrelades, i és tan llagotera del rei que és el comandament suprem dels exèrcits, que no se li pot tossir ni al pare en jubilació emèrita, tot i que la seva conducta sigui tan galdosa com la que va aflorant. En paral·lel, la política espanyola té por d’uns tribunals que enviarien a la presó qualsevol esquerra que vagi més enllà de la socialdemocràcia constitucional, com hi han enviat els independentistes catalans, i que han esdevingut un actor polític pràcticament quotidià, amb prou força per encongir un Estatut que havia passat els filtres democràtics del Parlament, referèndum legal!, aprovat per les dues cambres estatals i publicat al BOE com a llei orgànica.

La por catalana és, en aquest sentit i parcialment, una conseqüència de la por espanyola: després del Primer d’Octubre de 2017, va entrar el cangueli del Mare de Déu (de Montserrat), què hem fet! Un cop fet, havent arribat al punt zenital de la dissidència legal, la mobilització popular i, aquí sí, el valor, el globus es punxa en la declaració d’independència del 10 d’octubre, amb sordina retòrica i deu segons de vigència, i comença a desinflar-se. Els optimistes de la voluntat que no paren de menjar crispetes argüiran que ben al contrari, ja que l’independentisme ja supera el cinquanta per cent parlamentari. Però els pessimistes de la raó que compten en base decimal saben que la massa crítica és molt menor -conjuguen el verbeixamplar - i que la massa mobilitzada, al damunt amb la pandèmia en contra, ha tornat al testimonialisme i amb el gra al cul d’un nucli violent que, vingui d’on vingui i sigui d’on sigui, li ha robat les fotos, que ja no són una bellíssima sardana horitzontal de nord a sud de Catalunya sinó pedrada i còctel Molotov que la propaganda enemiga convertirà per hipèrbole en Belfast en flames.

Molts anys després del “¡No hay huevos!”, Pietro Ingrao, antic director de L’Unità, que va ser president del Parlament d’Itàlia des d’un valent passat partisà al comunisme meridional del Gramsci dels optimismes i pessimismes, em raonava com això que ara anomeno col·loquialment teoria política de l’acolloniment havia influït en dos episodis importantíssims de la seva estimada Roma. A la II Guerra Púnica, Aníbal va arribar a estar a 140 quilòmetres, “Hannibal ad portas ”, però, amb tot a favor després de derrotar les legions al llac Trasimè i a Canes, no va avançar sobre la capital. A la II Guerra Mundial, el general Clark no va ser prou valent per vèncer el seu ego d’alliberar ell Roma, amb el cost d’un any més d’ocupació nazi d’Itàlia.