Quines maniobres polítiques que perjudiquen la ciutadania hem d’atribuir a la maldat i quines a l’estultícia: vet aquí una qüestió que potser mereixeria la creació d’un observatori específic. Naturalment, la bíblia que il·luminaria les normes de l’observatori seria l’escrit de Carlo Maria Cipolla ‘Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana’, però també podria nodrir-se d’abundant bibliografia anterior.
En totes les situacions de polarització apareix algú que anuncia una tercera via. Ara farem aquest paper: un percentatge més que significatiu d’aquestes maniobres polítiques és deutor de la manca de preparació de molts de polítics en el govern i a l’oposició, joves i madurs –o vells–, amb totes les coincidències i les divergències –no tantes– que fan al cas. Aquesta legislatura hem vist coses espantoses en, per exemple, matèria cultural, com una exposició d’enormes estàtues de guix clàssiques intencionadament alterades: se les havia privades d’un tret determinat o se n’hi havia afegit un que no tenia el model. És a dir, una quantitat enorme de material al servei d’una ocurrència que no qualificarem però que tant l’autor com alguns responsables de les polítiques culturals han confós amb l’art. S’ha arribat a fer aquesta exposició per maldat o per estultícia? Servidor diria que per incapacitat. O per insuficiència. La llista d’exemples que susciten aquestes preguntes se’ns faria insuportable.
I, no obstant això, hi ha moltíssimes persones mancades de suficiència que no cobren com a estudiants en pràctiques o com a aprenents, sinó com a professionals carregats d’experiència i de coneixements. Ho sabem, així que s’han manifestat per la via dels fets sabem que a l’empresa privada o no hi trobarien lloc o no se’ls recompensaria tan generosament per tant poc de bo que podrien aportar. La política, en canvi, premia igual les desiguals habilitats.
És clar, aquesta situació és molt llépola, de manera que la dedicació a la política és una opció professional massa reiterada i d’efectes devastadors. Pocs joves ancorats a aquesta vida seran millors d’aquí a vint anys que ara, perquè la política, viscuda des de la insuficiència personal, fa posar call, et converteix en un paquiderm, en un cínic pendent tan sols de resistir. Potser es podria tenir en compte, ara que hi ha tot el bullet de les llistes, perquè, al cap i a la fi, els partits tenen la major responsabilitat en la tria de les persones que ens han de governar.
La política hauria de contemplar amb tot el rigor aquestes situacions. La societat encara no acaba d’estar totalment conforme a mantenir tants de polítics amb els seus impostos. Com podem corregir-nos, els ciutadans, com podem assumir el cost de mantenir uns polítics que treballin per a tots amb eficàcia? No fins que tants de comportaments ens mantinguin en el dubte de si són obra de la maldat, de l’estupidesa o de la incapacitat.