No és Terminator, és Carrasco i Formiguera

Fa 84 anys van assassinar el seu avi i encara sent persones que diuen: “Era un home bo”. Un dels nets de Manuel Carrasco i Formiguera m’ho explica. Truca per telèfon a un client. I li demanen: “¿És família d’en Carrasco i Formiguera?” Sí. “Doncs jo el vaig veure de petita” o “A casa me’n parlaven”... I tot acaba amb la mateixa frase: “Era un home bo”. I jo també em demano: avui, ara, sempre, de quin polític català són permanents, vius, roents, elèctrics els seus valors, ideals, raons? El que pensa, diu i fa Carrasco no mor. De qui més es pot dir? Tots aquells polítics cridaners, transcendents, altius dels anys vint, trenta, cinquanta, seixanta, setanta, vuitanta... d’ara: són llaunes en conserva caducades, rovellades. Cecs, coixos, tòxics. Carrasco camina i veu. És un gerundi existencial. Un present continu. Creu en el futur. I el demà encara no ha arribat. Ell és el futur.

El veureu sempre viu el diumenge 22 de març de 1936. A l’Iris Park de Barcelona. La vida és una metàfora a la cassola del que menjarem. Carrasco fa un míting als joves en un local de boxa. Fent d’espàrring, entrenant-los, abans dels cops, de les hòsties. Abans de la pluja de sang de juliol de 1936. Aquell dia resumeix en una hora la història d’un país i el futur (ara trobareu el seu corpus polític al llibre d’en Lluís Duran, Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa, de Viena edicions). Veieu-lo, decidit i nerviós. Amb aquell joc de cames del funambulista que sap que el món és caminar per una sirga. Agafa els guants i diu, com diria ara, als joves, al futur: “Aquesta emoció la sentim en tota la seva intensitat aquells que estem ja a la meitat del camí de la vida i que després d'haver ajudat amb les nostres angoixes i el nostre sofriment personal el moviment per al retrobament nacional de la Pàtria, podíem experimentar, en veure l'estat de penúria en què es troba avui a Catalunya el moviment nacionalista, el dubte cruel i amarg de si valia la pena d'haver sacrificat tantes coses per arribar a tan magres resultats”. El primer ganxo del que vindrà. Bloca. I torna amb el seu swing: “Hem de reaccionar sigui com sigui contra aquesta idea que Catalunya està destinada a tenir l'autonomia mentre governin a Madrid les esquerres i a veure com s'ensorra el dia que els hi toqui el torn de pujar a les dretes. No hem d'oblidar un sol moment que la sort de Catalunya només pot obeir a l'esforç i al treball dels catalans exclusivament, amb independència dels contratemps i anècdotes de la política espanyola”. Primer knockdown.

Carrasco accelera el futur sense stop. Ara amb el ganxo d’esquerra social: “Hem de dir ben clar que no estem a la dreta, ni a l’esquerra, ni al mig. Això són expressions topogràfiques que no arribem a comprendre, perquè tampoc no podem capir que la Veritat, la Justícia i el Dret puguin estar a l’esquerra, al centre o a la dreta. Es troben allà on són, i allà on es troben la Veritat, el Dret i la Justícia allà ens trobem també nosaltres”. Ara amb el ganxo de dreta nacional: “A Catalunya no es podrà resoldre íntegrament cap problema mentre no es resolgui el seu problema nacional. Catalunya ha de lluitar fins a assolir constituir-se políticament, com a nació que és, en estat independent”. Ens noqueja, ens deixa fora de combat, ens deixa grogui.

Ell no va caure mai al ring. El 1936 l’apunten i li disparen. Des del diari Solidaridad Obrera, de la CNT-FAI: “La Revolución ha de ser dura, y casi nos atreveríamos a decir brutal, con los individuos que, a pesar de su actuación netamente contraria a las esencias revolucionarias que presiden el momento actual, no se resignan a desaparecer por el foro y hacen gala de un descoco que no tiene calificativo. Como el caso relatado hay muchísimos. Ha llegado la hora de purificar los cuadros revolucionarios”. No poden fer-lo caure uns. El 9 d’abril de 1938 l’assassinen a Burgos els altres, els franquistes. El certificat de defunció diu: “Falleció en despoblado por heridas de arma de fuego”. La mentida de sempre. La veritat tràgica de sempre. Ja ens va avisar dels cops. Ni presó, ni exili: assassinat per ser “un home bo”. Qui pot dir això? Avui farien, fan, el mateix. Els uns i els altres. Hòsties i mentides. Sang permanent. Però no morireu. No. No ho va dir Terminator. Ho va dir Manuel Carrasco i Formiguera: “Tornaré”. És el futur, l’únic ganxo que tenim. Box!