Ser terra
Encapçalo aquesta columna reproduint el mateix títol que Gustavo Duch ha fet servir per un dels seus articles publicat a la revista CTXT. En aquest article parla de com conceben els termes ‘sòl’ i ‘terra’. El sòl, diu Gustavo, és “allò que està davall de nosaltres, realment i simbòlicament”. Per contra, terra és molt més, és “un tot viu fet de les relacions de totes les seves parts”.
Des de l’ecologisme a les Illes, una de les principals lluites ha estat “la defensa del territori”. En alguns casos també la defensa de la Terra (en majúscula), entesa com a biosfera, en un concepte més ampli, més global. Deixarem a banda aquesta darrera concepció per centrar-nos en aquest article en sòl, terra, territori, com a conceptes que prenen matisos diferents que podem analitzar sota el prisma de les agressions que han patit i pateixen, que els han reconfigurat des de la instrumentalització i explotació, desfigurat, degradat, i fins i tot, desnaturalitzat.
Per defensa del territori hem entès històricament les lluites contra la destrucció del territori que comportaven projectes urbanístics amb caràcter especulatiu, residencials, turístics, industrials…, la construcció d’infraestructures per possibilitar expansió i creixement de l’economia turística/especulativa/immobiliària (carreteres, aeroports, centrals…) tot allò que de manera ruda i agressiva, artificialitzava i impermeabilitzava sòl (entès aquí com a sòl rústic, verge, natural, rural…). Han estat lluites pel territori que, en la seva defensa, han argumentat sobretot la ferida al territori, el xap, els canvis en els usos del sòl, la pèrdua de vida que comportava la cobertura per asfalt, ciment i formigó per construccions i infraestructures pensades per accelerar el ritme de l’economia al territori, al marge de qualsevol consideració pels recursos sepultats sobre els quals, a més, s’incrementa a posteriori la pressió per augment de la demanda.
Aquestes lluites en defensa del territori han enfocat la majoria de vegades sobre les afectacions al sòl que a les Illes hem denominat “sòl rústic”. Un sòl que, en termes de funcionalitat i usos, hauria de tenir, en tot cas, la denominació de sòl agrari, i que hauria d’estar blindat als usos primaris. Un sòl que cal mirar i veure com a terra, com a recurs no només superficial, sinó com a base fonamental de la materialitat i de les relacions que fertilitzen i possibiliten qualsevol forma de vida (inclosa la nostra).
Així, el sòl ha estat ocupat i sepultat; el territori, trinxat i la terra –en aquesta concepció més profunda i complexa de diversitat i interrelacions– ha estat degradada fins al punt de posar tots els equilibris ecològics i ecosistèmics i vitals en perill. La terra –no entesa com a sinònim de planeta– és un conjunt de matèria orgànica, minerals, organismes vegetals i animals (entre els quals l’espècie humana), l’aire i l’aigua. Però no només. La terra és també el conjunt d’interrelacions entre tots ells, de cicles i processos que necessitam entendre i dels quals ens hem desconnectat i als quals, precisament, la nostra activitat afecta de manera negativa i determinant, per la cultura d’apropiació, instrumentalització i desconeixement que ha instaurat les bases ecocides sobre les quals hem construït la ‘modernitat’. La terra s’ha concebut, gairebé únicament, com un recurs a explotar. Un bé apropiable sobre allò a especular, que podem usar i del qual podem abusar amb total llibertat amb la finalitat de maximitzar els processos productius intensius en una economia que mata les seves pròpies garanties de supervivència, com bé explica Nancy Fraser en el seu llibre Capitalisme Cannibal i que esmento sovint.
En el llibre Habitar como un pájaro. Modos de hacer y de pensar los territorios, de Vincent Despret, hi apareix una cita de Fabienne Raphoz, que diu: “Pot ser que la nostra espècie hagi destruït tant “el seu medi” perquè precisament no era seu. Efectivament.
Així, el que cal reivindicar i reaprendre és precisament que nosaltres som terra. No és nostra. En som. És on apunta Robin Wall Kimmerer recull en el meravellós llibre –que una meravellosa amiga em va regalar– Una trenza de hierba sagrada i que també esmenta Gustavo Duch en el seu article: “Restaurar la terra sense restaurar la nostra relació amb ella, és un exercici buit. Només aquesta relació pot fer que la terra prosperi i la seva salut perduri”. Així, aterrem, habitem la terra que som, reaprenguem a ser terra, a sentir-nos terra i, com acaba també Duch el seu article, a revoltar-nos front qui l’ataca, front qui ens ataca. Siguem la terra que es revolta davant els continus atacs a la seva pervivència.