La Terra vista des de la Terra

Hi ha finals que no t’esperes i arriben, n’hi ha d’altres que són sobtats, hi ha finals que desitges profundament, n’hi ha que els provoques i hi ha els finals que sempre vols ben lluny. "I, si tot comença per acabar, / tot acaba per començar de nou", escrivia Joan Brossa en els pocs versos que soc capaç de retenir a la meva mala memòria i que fa molts anys que m’acompanyen i m’ajuden. Som fràgils quan marxem del món i quan hi arribem. És un cercle i un cicle. 

El coronavirus no marxa, no el podem fer fora. Muta i remuta. Érem fràgils i som fràgils. Per més que els multimilionaris s’esforcin per veure el planeta des de l’espai perquè la Terra els avorreix i les agències de viatges ja treballin per vendre aquestes fantasies a uns preus desorbitats. Deuen ser sortides amb l’etiqueta eco. Si no, no haurien de poder tornar a entrar. Encara que la contaminació acústica d’un avió supersònic és notable. O fins i tot, excel·lent. La majoria semblem ximples acumulant papereres de reciclatge en pisos on no hi caben enlloc, com si això ens hagués de salvar d’alguna cosa. El culpable últim sempre és el consumidor. La persona que tria, no la que permet l’oferta. La destrucció del planeta comença fora de les cases. Encara que això també és discutible. Però estem d’acord que tots imaginem que els viatges aquests per sortir a veure el buit de l’espai, com si aquí no tinguéssim prou buits, són respectuosos amb el medi ambient. Per això també tenen platges privades. Per salvar-les de la destrucció. Els multimilionaris lluiten contra la fragilitat i contra el seu excés de diners. És un món molt anòmal. Vist de prop i vist de lluny. 

Som fràgils encara que els governs intentin semblar formals prenent decisions equivocades i partidistes, que deu ser el mateix. Els canvis de cadires demostren que estem envoltades de superdotats capaços de saber com es gestiona un hospital i tres mesos més tard haver après tot el que cal per posar-se al capdavant d’una conselleria de Cultura, per dir alguna cosa. Podria haver dit Agricultura o Treball i sense pensar en ningú en concret, que jo per als noms soc un desastre. Ja ens entenem. O potser el problema és que no ens entenem perquè, senzillament, callem. Com calla el rei d’Espanya davant de cada suposat escàndol del seu pare, que si no els coneixia, malament, i si ho sabia, també. Quan el coronavirus no t’ocupa tot el cap, que passa poc, queden espais on es filtren aquestes notícies reincidents o, encara pitjor, estudis que afirmen que l’alcohol és la causa de l’augment de la violència masclista quan hi ha un partit de futbol masculí. Té lògica. Quan les dones bevem, la culpa que ens violin és nostra. I quan els homes celebren una victòria també és normal que el vandalisme sigui una demostració d’alegria. Es pot arribar a uns nivells d’indignació tan gran que o fem la revolució de veritat, o és millor pensar exclusivament en el coronavirus. Amb una sola angoixa ja fem per anar tirant. A mi m’omple. Merda de virus. Visca la revolució.  

La cinquena onada sembla d’aquelles que busquen els surfistes tota la vida. Però no hi estem passant per sobre. Ens hi hem ficat a dins i no sabem com ni quan en podrem sortir. Fa temps que vivim en la incertesa permanent, tota la vida, en realitat, però no vam poder evitar posar expectatives en aquest 2021. Perquè som fràgils i necessitem un any que no ens trenqui del tot. No és aquest. Ja ni posem una xifra. Només sabem que s’acabarà i començarà de nou alguna cosa. Hi hem posat, de moment, algun desig. Res de supersònic. Més aviat extremadament terrenal.