La terrasseta

Sempre he odiat el diminutiu terrasseta. Només supera el meu odi un altre diminutiu: terraziqui. Anem a una terraziqui, deia l’individu, que també era de l’estil d’individu que diu japo, perquè les tres síl·labes de japonès li feien perdre un temps preciós. Si hi ha una cosa que m’agrada dels japonesos, a part del menjar, és que no solen tenir terraziquis. Llavors, solia passar que l’individu que volia anar a una terraziqui s’hi volia prendre una birriqui. Ignoro què deuen fer, aquests individus, si van a un grec i els ve de gust tzatziki. Potser demanen una tzatzikiqui. O potser no. Potser llavors, com que són esperits lliures, en diuen tzaltza.

AC (abans del covid) no m’agradava anar a les terrassetes: prefereixo que els passavolants no em vegin menjar, el sol em molesta, el vent també, i adoro l’aire condicionat i la calefacció, amb permís de la (desapareguda) Greta Thunberg. Però ara que diu el Procicat que potser a la nit s’hi podrà anar a sopar, a les terrassetes, estic disposada a tot. No entenc per què de nit no podem ser a dins del restaurant, com a l’hora de dinar, però tampoc entenc del tot per què vola un avió, i no faré preguntes. Tinc tantes ganes d’anar a sopar, d’anar un divendres a la nit a sopar i veure, al sortir, tot de fanals encesos per abraçar, que faré el que calgui. És més, contra tots els meus principis, contra tot allò que sempre he cregut i he volgut transmetre, si el Procicat ens deixa anar-hi als vespres penso anunciar que he reservat una terraziqui. I, un cop hi sigui, mentre el vent faci voleiar les estovalles de paper, em miraré el cambrer amb ulls agraïts, estiraré el coll i demanaré, sí, ho juro, una birriqui.

Empar Moliner és escriptora