La terrible pedagogia del ‘true crime’
La indústria del true crime ha colonitzat les nostres televisions, ràdios i xarxes socials. Els continguts que neixen dels crims, especialment els de casa nostra (com més proper, més morbo generen), tenen unes audiències elevadíssimes.
Igual que els productes alimentaris deixen empremta en el nostre organisme, els continguts d’aquestes característiques –amb elevat impacte emocional i que ens confronten directament amb el cantó més fosc de la societat– també estan deixant pòsit en els espectadors. Segons un estudi de la Universitat de Florida del Sud, els productes sobre crims reals construeixen una ciutadania amb més por al crim, amb més sensació d’inseguretat i amb més comportaments protectors que impliquen sovint una renúncia de llibertat. Per tant, societats menys lliures i més atemorides.
A banda d’aquest efecte nociu, però, que ja és prou preocupant en si, el que els que ens hauria d’inquietar més és el crit d’ajuda de famílies i entorns de les víctimes davant l’acarnissament que en algunes ocasions es fa del seu dolor. La setmana passada, al Senat, la mare de Gabriel Cruz feia un al·legat a favor de la dignitat i la cura social cap a les persones afectades per delictes especialment violents. La demanda de la mare passava per un pacte d’estat que permetés posar límits en la creació dels true crime amb una única finalitat: poder tancar ferides, seguir amb el dol i no reobrir les cicatrius públicament sense tenir en compte les persones afectades. Les famílies voldrien que la persona que va ser assassinada fos recordada per qui era, per la llavor que va deixar al món, no per com la van matar.
I és que per molt seductor que sigui el format, per molt que s’hagi actualitzat el contingut, el fons segueix sent el mateix. Hi hem posat purpurina i més edició, però se segueixen disseccionant històries de dolor humà real i proper, sovint sense tenir massa en compte els entorns afectats.
Informar i denunciar els assassinats violents és imprescindible per acabar amb problemàtiques com els casos de feminicidis, però recrear-nos en els detalls té grans riscos i pocs beneficis (més enllà dels econòmics, per a alguns).
Com a societat, tenir cura del dolor dels altres, sobretot d’aquells a qui els arrenquen violentament una persona que s’estimen, és indispensable per construir una societat carregada d’humanitat, empatia i respecte. Fer negoci del dolor aliè com a mínim hauria de generar reflexions profundes compartides. Posar al centre les persones que han de tancar i sostenir les ferides que neixen d’un crim violent, escoltar els seus desitjos i necessitats hauria de ser la prioritat. Ser-hi no per morbo, sinó per companyonia.
Reparar va de guarir, de tenir-nos cura, va de recordar qui érem i no de com van posar fi a la nostra vida. El dret al record digne, humà i aixoplugat és el millor bàlsam per a les famílies que ja han pagat un peatge elevadíssim amb la pèrdua. Tinguem present qui som i com volem construir-nos, tinguem-nos empatia i compassió. Perquè allò de què ens vanagloriem com a societat també és allò que ens defineix com a comunitat.
