Terricabras per exemple
“Els exemples són l’aliment últim del pensament”. La frase és del filòsof anglès John Wisdom. Al professor Terricabras li agradava especialment. “Els exemples són l’aliment últim del pensament”. Ens l’havia dit a classe i la va utilitzar en més d’una ocasió en els seus escrits. Se’n servia per explicar, per exemple, que les idees, per molt abstractes que siguin, sempre remeten a la realitat efectiva, la que tots podem conèixer. Doncs bé, en el camp de les relacions humanes també podríem dir això: “Les anècdotes són l’aliment últim de les relacions humanes”. Jo ara, si més no, me’n serviré per donar a entendre en quin sentit en Terri va ser un mestre per a molts de nosaltres.
No sé quants anys fa. Però jo llavors devia ser un becari o un professor associat d’aquests que estan d’allò més satisfets que la universitat els exploti tranquil·lament amb impunitat i alegria. Ras i curt: era jove. Era jove i treballava amb el professor Terricabras. Ell em dirigia la tesi i, tot sovint, em feia encàrrecs relacionats amb la Càtedra Ferrater Mora: ara farem això, ara farem allò; Joan, parla amb en Ramon d’això; Joan, he tingut una idea, què et sembla si iniciem això altre, etcètera. En Terri no parava mai, mai. Tenia una empenta i una capacitat de treball extraordinàries. Podeu suposar què significava això, per a mi, pobre de mi. Significava, bàsicament, que havia d’escriure textos. El problema era que a en Terri li agradava supervisar-ho tot. Tenia una gran confiança en la gent, és cert. Però sempre calia un vistiplau i el vistiplau el donava ell. L’última versió sempre passava per les seves mans... i, ai, ai, sempre m’hi trobava algun error: una errata absurda, una badada majúscula, un punt de vista qüestionable, un qualificatiu millorable, una frase ambigua, un to massa flonjo, etcètera. En Terri donava una gran importància a la manera com diem les coses, com parlem, com enraonem. Per a ell no tenia sentit el dilema nefast i clàssic entre forma i contingut: el pensament és llenguatge, el llenguatge és pensament.
Doncs, bé, això: em revisava els textos i sempre, sempre, sempre, indefectiblement, hi trobava alguna cosa a esmenar. Un dia, fart que em corregís, vaig repassar i repassar l’escrit que li havia d’ensenyar. “Aquest cop sí –em deia–, aquest cop no hi trobarà res. Serà impol·lut, perfecte”. Volia lluir-m’hi. Quan ja estava seguríssim que estava bé, vaig acostar-me al seu despatx, li vaig passar el full i... patapam!, no un, sinó dos, tres errors. Tres badades que m’havien passat per alt. Les va assenyalar amb tres gargots ben cridaners al marge. No em vaig saber contenir. “Ostres, Terri –me li vaig queixar– no sé com t’ho fas. Me l’he mirat més de vint vegades i m’ha semblat que estava bé. Tu el mires un moment i de seguida m’hi trobes dues errades. Realment, no sé com t’ho fas!” Aleshores va alçar el cap, em va mirar i amb un somriure sagaç em va dir: “Joan, no ho dubtis ni un moment: tothom, absolutament tothom, sempre s’equivoca... ep, començant per un mateix!”. Hi he pensat molts cops. És veritat: cal ser exigent amb el que fan els altres, però només si ho ets també, abans que res, amb tu mateix. Em sembla una consigna fabulosa per abordar amb rigor i sentit crític qualsevol tasca i, sobretot, és una màxima estupenda per col·laborar solidàriament amb els altres.
Fa uns anys, força menys anys, en l’acte de commemoració dels 25 anys de la creació de la càtedra Ferrater Mora, ara ja com a nou director, vaig incorporar la màxima a la qual acabo de fer referència en el que aleshores vaig anomenar –una petita broma d'origen ferratià– “Decàleg de la moral de treball i de vida que estructura Les formes de la vida terricabriana”. A part d’aquesta, n’hi havia nou més. Al meu parer, aquest decàleg captura alguna cosa significativa de la persona i del mestre que ha estat Josep M. Terricabras. Vet-los aquí:
- “Sigues sempre curós amb el llenguatge, les formes i el tracte. La profunditat es veu en la superfície”.
- “Sigues lleial, amb els teus col·laboradors i amb les institucions. Ara bé, no confonguis mai la lleialtat amb el servilisme o el seguidisme”.
- “Aprèn a delegar, confia en les persones que s’esforcen, dona joc”. És en la cooperació i en la col·laboració que un hi guanya més.
- “Envolta’t de gent jove i escolta-la”. El jovent és la vacuna més eficaç contra el cinisme que tan fàcilment encarcara la universitat i les institucions.
- “Mira de fer sempre allò que t’agrada, perquè així ho faràs millor. Però si has de fer alguna cosa que no t’agrada, intenta veure què té de bo. Possiblement, et canviarà el gust”.
- “Tenir rancúnia a algú, encara que t’hagi fet alguna vegada la traveta, és una estupidesa com una casa de pagès”.
- “Sigues ambiciós amb els objectius que et marquis. Però també assenyat a l’hora d’emprendre una tasca. No ets tan bo com t’imagines, ni podràs fer tot el que voldries”.
- “Que s’ho faci mirar, Aristòtil. L’amistat i la veritat no poden anar separades”.
- “Endavant, sempre endavant. Coratge!”
Darrere de cadascun d’aquests principis hi ha una anècdota, un record. Un mestratge, un exemple.
