Del terrorisme criminal a la criminalització de la dissidència

El juny de 1989 Iulen de Madariaga (1932-2021) entomava la seva última condemna, quatre anys de presó, complint a les reixes de Fresnes la pena i la seixantena que certificava una vida dedicada a la lluita per la independència d’Euskal Herria. I fent una duríssima autocrítica de l’atemptat d’Hipercor començava a elaborar el cartipàs del final de la violència, que ell havia contribuït de quina manera a impulsar, quan va ser un dels fundadors d’ETA. Doctor en dret per Cambridge, brillant orador poliglot, es va defensar ell mateix al tribunal de París i va enviar una carta al president Mitterrand; li amollava (tradueixo al català del manuscrit francès): “Afegim a tot això [ha enumerat les vexacions carceràries] un càstig suplementari i discriminatori per als «terroristes», allò que som nosaltres, segons la seva mirada i la del seu establishment. El mateix títol, tanmateix, que els ocupants nazis-alemanys o el règim titella de Vichy van atorgar al general De Gaulle, a l’heroi de la Resistència Jean Moulin i probablement a vostè mateix, senyor President”.

El diccionari de l’Acadèmia Francesa de 1798 refereix el concepte terrorisme a l’Estat, al règim de la Terreur de Robespierre, al qual Joan Coromines es remet. Els diccionaris catalans, castellans, francesos, italians i anglesos coincideixen en definir terrorisme com un seguit d’actes violents amb l’efecte d’estendre la por i fer una consegüent pressió a les institucions per la fragilitat de la seguretat ciutadana, que sempre influeix negativament en les enquestes i desgasta governs. Les sentències del Procés van ser qualificades per sedició, prudentment esmenada pel govern Sánchez, però ara Junts i ERC els pregunten parlamentàriament sobre la memòria anual de la Fiscalia per la referència al terrorisme i la violència endossada a determinades manifestacions independentistes ben allunyades de l’essència lingüística i penal del terme, com dels referents més propers d’ETA i els Grapo, amb una història de morts i estralls al darrere, i que freguen el ridícul en incloure-hi crema de banderes i de símbols, quan el 2018 el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar Espanya per haver sentenciat a presó substituïble per multa dos manifestants que havien cremat una foto del rei. Segons Estrasburg allò era llibertat d’expressió, i embolica que fa fort.

La Fiscalia depèn del govern espanyol, si més no des que proposa el nom del fiscal general de l’Estat, que nomena el rei; veurem què responen a les preguntes de Junts i ERC. Però només des de la mirada empírica, això sí, de l’“univers observable”, constato que els governs posen al capdavant dels ministeris amb comandament sobre l’exèrcit, la policia i la magistratura perfils bon minyons, si no llagoters, que no els esvalotin i els posin en contra un deep state que no controlaran mai. Honroses excepcions que vaig tractar, Alfredo Pérez Rubalcaba, que va fer possibles les converses de pau del PSOE amb ETA i l’esquerra abertzale, i el conseller Macià Alavedra, que va autoritzar el diàleg amb ETA per evitar atemptats als Jocs Olímpics de 1992. Em sembla que, ara mateix, només en Josep Playà i jo, a més a més dels protagonistes, sabem qui van ser els interlocutors.

Arran d’una recerca acadèmica, vaig acabar concloent que l’adjectiu –la “categoria lingüística més pobra”, segons Barthes– terrorista s’havia cruspit el substantiu terrorisme, i s’usava per criminalitzar activismes, aldarulls socials i dissidències polítiques inserint-les en la delinqüència comuna, perquè els estats de dret no poden admetre que, contradictio in terminis, vulneren drets fonamentals; entraria dins d’allò que ara s’anomena “dret penal de l’enemic”. Van començar a manipular gramaticalment el terrorisme precisament llevant-li l’atribut de violència política, també en la majoria de definicions: del diccionari María Moliner, en castellà, a les enciclopèdies Britànica i Larousse, en anglès i francès. La reducció a l’absurd va ser que als convictes catalans del Tribunal Suprem se’ls qualifiqués ridículament de “polítics presos”, i no de “presos polítics”.

La translació de demòcrates a terroristes que va denunciar Madariaga exercint de Dimitrov al seu judici, la van posar en pràctica aquí els aliats franquistes dels mateixos nazis que acusaven el líder comunista d’incendiar el Reichstag. Els colpistes no eren els feixistes sinó els republicans i milers de demòcrates de totes les ideologies van ser executats en virtut d’una Ley de bandidaje y terrorismo (1947) que va empeltar des de la seva pròpia marca delinqüència comuna amb delinqüència política. En democràcia, però, estendre el terrorisme a la criminalització de protestes i dissidències polítiques, socials i civils, i nacionals!, hauria d’haver prescrit. Robert Manrique, víctima d’Hipercor –desgraciat i dramàtic terrorisme de manual!–, va tenir l’altura moral de denunciar l’última manipulació del terrorisme aplicat a l’independentisme català i ja fa molts anys, conversant amb Madariaga abans que cap altra víctima s’hagués retratat parlant amb etarres, va cavar a pic i pala els primers fonaments de la pau.