El terrorista integrat

En política sembla que s’ha consolidat el tot s’hi val. La setmana passada, sense anar més lluny, es va permetre –es va demanar, de fet– que un terrorista s’assegués en un òrgan de representació ciutadana per dir-hi la seva. L’amable invitació la va rebre de Junts per Catalunya. Esperem que els de Míriam Nogueras estiguin satisfets amb el resultat: que un fanàtic que preparava bombes per dinamitar el Camp Nou o la Sagrada Família fos recompensat amb uns immerescuts minuts de glòria.

Si jo, que vaig tenir la sort de no patir directament els efectes dels atemptats, em vaig sentir colpida per la visió del jihadista al Congrés, no puc imaginar-me com ho deuen haver viscut els supervivents i els familiars de les víctimes. Se’m va regirar l’estómac en recordar aquella tarda d’agost i aquells nois que anaven apareixent a les pantalles, tan familiars que podien ser “dels meus”. D’entre les moltes instantànies d’aquells dies n’hi ha una que em va quedar gravada: la d’aquell jove capcot i emmanillat que duia un pijama de color blau. Sé que el pijama era de l’hospital, però a partir de llavors jo ja me l’he imaginat sempre dins de la casa d’Alcanar, preparant la “mare de Satanàs” amb aquella indumentària tan casolana, tan propera. I pensar en un terrorista que dorm i menja i ho fa tot com la resta de persones però també fabrica bombes em resulta pertorbador. Esclar, què em pensava? Els terroristes també tenen pijames. Només que aquell jove se l’hauria posat per massacrar multituds. No volia matar algú concret i conegut per qui sentís una animadversió sorgida d’algun conflicte personal, no, sinó que el seu anhel, el seu objectiu, era matar moltes persones desconegudes per inocular el verí de la por en les consciències dels qui les sobrevivien. I de pas enterbolir la convivència instal·lant la desconfiança cap a tots els qui poguessin ser vistos com ell per tenir la mateixa religió, nacionalitat o origen. Vam ser la resta, els qui portem alguna aspirada al cognom com la de Houli, els qui vam haver d’explicar que no tenim res a veure amb algú que podia imaginar i planificar fredament aquella atrocitat. Que el terrorista condemnat no és “dels nostres” encara em va quedar més clar quan el vaig veure davant dels polítics i amb la cara ben dura es permetia mostrar un penediment cosmètic, superficial i oportunista tot presentant-se a si mateix com a víctima. Va repel·lir qualsevol assumpció de responsabilitats dient que ell ja estava condemnat i que el que s’havia de fer era buscar els qui van permetre que l’imam els mengés el cap. Encara com no va rescatar la ignomínia dels “autors intel·lectuals” de l’11-M. Que Puigdemont aplaudís l’aparició estel·lar del condemnat amb un “més clar no ho pot dir” i donés credibilitat a les seves paraules denota una trista desfeta moral i molt poca preocupació per les víctimes, encara que es digués que era per elles que s’havia demanat la compareixença de Houli. Tant que li havíem retret a la dreta espanyola la instrumentalització partidista del terrorisme d’ETA. Espero que als de Junts els hagi valgut la pena la repugnància insuportable que ens van regalar, que els aprofitin les declaracions de l’aspirant a assassí massiu. La seva negativa a respondre les preguntes dels diputats, també d’una Pilar Calvo que ens va recordar que Houli no havia mort ningú (encara li haurem de donar les gràcies per haver-se quedat a Alcanar), va ser una humiliació que no ens mereixíem. I que la diputada acabés parlant d’integració i fent públic el nom de la germana del terrorista sense que tingui res a veure amb el tema tractat demostra que a hores d’ara encara no hem entès que el jihadisme va d’ideologia i fanatisme, i no d’incorporació a la societat d’acollida.