‘The King can do no wrong’ al segle XXI?

Professor de Dret PenalSi hem de fer cas del parer aclaparadorament majoritari, la inviolabilitat del rei proclamada a l’art. 56.3 de la Constitució (“[l]a persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”) és absoluta i no admet excepcions de cap casta. Això és, opera tant quan el rei comet fets delictius en l’exercici de les seves funcions (cas en el qual es produeix una transferència de responsabilitat cap al ministre que els referenda) com en qualsevol altre supòsit, atès que tal límit a la jurisdicció penal es vincularia a la persona i no exclusivament a les tasques de naturalesa constitucional que li són atribuïdes. De manera que, donada per bona aquesta interpretació, si el rei assassinàs, violàs o robàs, posem per cas, restaria impune per tots aquests actes i no se’n derivaria cap conseqüència jurídica.

Hi insisteix emfàticament l’exposició de motius, que no té valor normatiu però pot tenir rellevància a efectes interpretatius, de la LO 4/2014 (que preveu l’aforament davant del Tribunal Suprem del rei que ha abdicat i d’altres membres de la família reial). En concret, quan proclama que “tots els actes duts a terme pel rei o la reina durant el temps en què sigui el cap de l’Estat, sigui quina sigui la seva naturalesa, queden emparats per la inviolabilitat i estan exempts de responsabilitat”, i queden sotmesos a control jurisdiccional únicament els realitzats una vegada perdut aquest estatus. Paga la pena fixar-se en la rotunditat dels termes emprats: ‘tots’ els actes i ‘sigui quina sigui’ la seva naturalesa.

En aquest context se situava l'extravagant dictamen 1374/1999 del Consell d’Estat, incapaç de detectar cap “antinòmia insalvable” (!) entre aquesta manera d’entendre la inviolabilitat del rei i l’Estatut de Roma del Tribunal Penal Internacional que n’impedís la ratificació per part de l’estat espanyol. I això que en l’art. 27.1 de la convenció, amb una contundència inapel·lable, s’estableix que “[a]quest Estatut és aplicable igualment a tots sense cap distinció basada en el càrrec oficial. En particular, el càrrec oficial d’una persona, sigui cap d’Estat o de govern (...), en cap cas l’eximeix de responsabilitat penal ni constitueix per se motiu per reduir la pena”.

No només això, sinó que la interpretació de la prerrogativa ha experimentat una tendència tan expansiva que fins i tot ha estès el seu abast més enllà de l’àmbit penal, on tradicionalment se la considerava restringida. Fa uns anys dos jutjats de primera instància de Madrid no varen admetre a tràmit les demandes presentades per dos ciutadans que reclamaven la determinació de la filiació paterna amb relació a l’anterior cap de l’Estat, aleshores encara en actiu, invocant precisament la seva inviolabilitat. És important remarcar que ni tan sols es tractava d’un cas de responsabilitat civil, contractual o extracontractual, sinó d’un simple procés de filiació. I, més encara en aquesta mateixa direcció, s’arriba al paroxisme ara fa just un any, quan el Tribunal Constitucional anul·la per unanimitat una resolució del Parlament de Catalunya (la 92/XII, d’11 d’octubre de 2017) a través de la qual la cambra legislativa autonòmica “rebutja i condemna el posicionament del rei Felip VI, la seva intervenció en el conflicte català i la seva justificació de la violència exercida pels cossos policials l’1 d’octubre de 2017”, i d’altra banda, “referma el compromís amb els valors republicans i aposta per l’abolició d’una institució caduca i antidemocràtica com la monarquia”. En aquesta resolució el TC distingeix, de manera poc clara, val a dir, entre dos conceptes que fins ara s’havien entès com a sinònims: d’una banda, la irresponsabilitat del rei, que comportaria el que ja sabíem, això és, que no pot patir conseqüències sancionatòries pels seus actes, i de l’altra, s’hi afegiria una inviolabilitat entesa en sentit estricte, que el preservaria “de qualsevol tipus de censura o control dels seus actes”, fins i tot, per tant, d’una reprovació o crítica de naturalesa política, com l’emesa per l’assemblea catalana (STC 98/2019, de 17 de juliol).

Aquesta comprensió exorbitant de la sobreprotecció reial explica, en definitiva, que les diligències d’investigació 38/2020 de la Fiscalia contra la corrupció i la criminalitat organitzada amb relació a les activitats del rei emèrit (ara traslladades a la Fiscalia del Tribunal Suprem) es vegin condicionades pel límit temporal de la seva abdicació: no se li pot exigir responsabilitat per cap delicte que hagués pogut cometre quan era cap d’estat, és a dir, amb anterioritat a dia 19 de juny de 2014, es trobàs o no connectat a l’exercici de les seves funcions. Tant fa que es tracti d’una defraudació a la hisenda pública o un blanqueig de capitals, com d’un assassinat, una violació o un robatori, The King can do no wrong.

Les constitucions espanyoles del segle XIX, des de la primera, de 1812, fins a la de 1876, promoguda per Cánovas del Castillo en el marc de la restauració borbònica i vigent fins a la Segona República, conjuntament amb el d’inviolable, assignaven a la persona del rei el qualificatiu de ‘sagrada’. És a dir, segons l’accepció principal de qualsevol diccionari, digne de veneració pel seu caràcter diví o per estar relacionat amb la divinitat. I és que els reis espanyols, fins Alfons XIII (Franco també en va assumir el tractament), ho eren –així es proclamava en el seu títol constitucional– per la gràcia de Déu, és a dir per dret diví. La inviolabilitat absoluta no constitueix en el fons cap altra cosa que una conseqüència lògica d’aquesta sacralització. La pervivència d’aquesta romanalla s’entén millor si es para esment en la consideració del rei com a símbol de la unitat i permanència de l’Estat (art. 56.1 CE), això és, del que ara se’n diu ‘indissoluble unitat de la nació espanyola’ (art. 2), fórmula actualitzada de ‘la sagrada unitat de la pàtria’. I és que darrere de la defensa a ultrança de tal concepció absolutament desmesurada de la prerrogativa reial, més pròpia d’èpoques preil·lustrades, s’hi amaga en gran part, no ens enganyem, aquesta metonímia. Molt coherent amb la tradició espanyola, això sí, però impossible de conciliar amb el principi constitucional d’igualtat i l’estatus que escau a un cap d’estat en una democràcia del segle XXI.