The winner takes it all
Jo no xerraré de Trump però tots duim un conspiranoic amagat dins nostre, que malda per treure el capet cada vegada que en té l’ocasió. Jo, el primer. Quan dona Letícia es va casar amb el príncep Felip –ara ja Felip VI– vaig elucubrar la teoria que era una agent doble del Partit Comunista enviada per desintegrar la monarquia espanyola des de l’epicentre mateix. El temps que tot ho esvaeix –i sobretot l’obsessió reial per la roba feta a mida de Felipe Varela– m’han fet abandonar les sospites, però no la teoria de l’existència de qualque superestructura que infiltra gent a llocs rellevants per tenir controlats certs moviments ciutadans.
I amb la setmana de passió (que no de la Passionària) que ha viscut la presidenta del Parlament balear, aquesta idea ha tornat a cobrar força dins el meu capet. Si no, no puc avenir-me de l’actitud de Xelo Huertas a l’entrevista que li feren al programa Dues Voltes, d’IB3. Jo crec que tots els espectadors balears tenguérem la mateixa sensació: era com pegar-se cops contra una paret de ciment Pòrtland. Que jo pugui recordar, des de l’enèssima entrevista a Belén Esteban, en què denuncià el seu representant, no havia escoltat tantes vegades “el meu advocat d’això no vol que en xerri” com a l’entrevista presidencial. Si no fos pels blens impecables de Neus Albis, ens hauria costat diferenciar la nostra Xelo de qualsevol personatge que poua qualsevol programa hardcore de Mediaset. I això, no és de presidentes. Com a molt, d’exbatles implicats en trames marbellís.
Però en aquest #PodemGate –molt fan del “no vaig saber què votar perquè m’esborraren del grup de Telegram”–, tota la culpa no és de Huertas. També hi ha responsabilitat subsidiària en tots aquells que, per aconseguir una cadira entapissada, comportaren que ella presidís el Parlament. I dins aquest tripijoc, com al #TrivialPursuit, tots els partits que ara comanden (o donen suport al govern) tenen la seva porció de la vergonya.
Cercles propers a la formació morada han filtrat que Huertas potser anirà a la Sexta Noche a netejar la seva imatge. Perdonau-me la pregunta però, què té Iñaki López que no tengui Neus Albis? Hi ha qualque motiu més enllà de l’ampliació de l’ona expansiva del repartiment de culpes que l’obliguin a explicar-se a Madrid i no pugui fer-ho a ca nostra? On ha quedat la famosa ‘responsabilitat institucional’? Com a balears, com hem de sentir-nos en sentir –ai, la polisèmia– la nostra presidenta afirmant que deixar el càrrec seria un alliberament? Si som una càrrega tan feixuga, per què va presentar-se en primera instància? I sobretot, cal anar tan enfora per passar-nos la mà per la cara?
Diuen que els testos s’assemblen a les olles i m’imagín que per això la tercera autoritat de Mallorca no volia perdre la seva quota de presència nacional i ha convidat, per segona vegada en menys de dos mesos, una estrella vinguda de mar enllà. Aquest dilluns se celebrarà l’aniversari dels cinc anys de la serra de Tramuntana amb un programa especial al teatre Principal presentat per Carles Francino. He intentat escatir-ho, però encara no sé si hi haurà massatge presidencial com el dia de la visita de Júlia Otero. No tenc res en contra dels massatges, només faltaria. El que no m’agrada és haver-los de pagar amb els meus impostos.
Per això, des d’aquí, demanaria al Consell que activàs un protocol de participació com a l’Ajuntament de Palma. Posats a dur gent de fora, em faria moltes ganes conèixer Isabel Gemio i Mònica Terribas (no necessàriament en aquest ordre). Ja que vénen els reis i pagam entre tots, jo don idees per si de cas sonàs la flauta màgica.
