Si aquell timbaler del Bruc
Ara que el cinema ha tornat a posar de moda la figura de Napoleó, és un bon moment per recordar que Catalunya va ser incorporada a l’imperi napoleònic poc després de l’ocupació francesa de la Península, i que les noves autoritats franceses van restablir-hi el català com a idioma oficial per primer cop des del 1714. “La pàtria catalana (...) vencedora a Atenes i Neopàtria, ressorgirà de les seves cendres gràcies a Napoleó el gran”, escrivia el Diari de Barcelona el 1810 per ordre del mariscal Augereau. Darrere d’aquestes maniobres de seducció hi havia un dels pocs afrancesats catalans, Tomàs Puig, traductor al català del codi napoleònic. Puig era de Figueres, la ciutat per on han desfilat, els darrers dos segles, tots els corrents polítics europeus; la capital de l’Empordà progressista i federal de Monturiol, Terrades i tants d’altres.
Els amics catalans de Napoleó van aconseguir que les elits comercials de Barcelona paressin l’orella davant la possibilitat d’apartar Catalunya d’una Espanya decadent, inquisitorial i borbònica; però de seguida es van veure decebuts pels mateixos francesos, que veien el Principat com un simple peó en l’estratègia de l’emperador. Talment com ho va fer el cardenal Richelieu dos segles enrere. La possibilitat d’una Catalunya feliçment incorporada a la França napoleònica es va revelar ben aviat com una quimera, perquè si bé l’emperador tenia un programa antiborbònic, laic i modernitzador, també és cert que el seu gran motor era el centralisme. Una de les seves grans dèries a França havia estat universalitzar l’ús del francès.
Per altra banda, la gran majoria del poble català, guiat pels grans propietaris i pel clergat, va girar l’esquena als afrancesats, i donava suport a la lluita conjunta de l’Espanya tradicional i catòlica contra aquells invasors descreguts que, en nom de la revolució, havien decapitat el seu rei i havien acabat amb els privilegis eclesiàstics. Els catalans tenien encara més raons per oposar-se a l’ocupant, perquè mentre que Espanya havia acceptat de bon grat l’adveniment dels Borbons al segle XVIII, a Catalunya era ben viu el mal record de la guerra de Successió i la dels Segadors, que havien convertit els francesos en l’etern enemic. L’heroi nacional no va ser cap afrancesat, sinó el jove timbaler del Bruc.
Hauria de passar gairebé tot un segle perquè Catalunya mirés França amb uns altres ulls. La pertinaç decadència d’Espanya va fer florir a Catalunya el liberalisme, el republicanisme i el federalisme. L’obrerisme català també va trobar els seus referents a França. El 1931, en la proclamació de la República, els barcelonins cantaven La Marsellesa amb tant o més entusiasme que Els Segadors.
Durant el segle XX els catalans hem mirat a França amb recel, enveja i admiració, tot alhora. El genocidi lingüístic que s’ha produït al Rosselló no ens ha impedit de projectar, en temps de foscor, una mirada esperançada nord enllà, per dir-ho com l’Espriu. França era on els nostres artistes buscaven l’avantguarda. On els nostres pares anaven a veure pel·lícules sense censurar. On sorgien les idees noves, i on més d’hora es qüestionaven.
Ens hauria anat millor, si els ocupants napoleònics s’haguessin sortit amb la seva, fa dos segles? Hauríem acceptat de pagar el preu d’una probable descatalanització? La ucronia és un joc divertit, però inútil. En qualsevol cas, ens ajuda a relativitzar la rotunditat dels fets històrics. El poeta Carles Fages de Climent –un altre empordanès– va escriure: Si aquell timbaler del Bruc / de l’exèrcit nacional / enlloc de tocar el timbal / s’hagués tocat els bemols / els catalans, de retruc / ja no fórem espanyols.
