I que tinguem un bon any
Un, vidu i amb els dos fills a fora (Japó i Xile); l’altre, fadrí. Tots dos, jubilats, es poden permetre una pervivència dins els límits del decòrum. Són de la mateixa quinta, nascuts el 1942. Del grup dels dijous, només queden ells dos. En Mateu fou el darrer a passar per la funerària, fa un any i mig. Se solien reunir els dijous horabaixa a prendre una til·la, un te, un tallat descafeïnat de màquina. El cor, el càncer i el covid: vet aquí les estratègies de la vida per lliurar-los a la mort. Però ells dos no tenen problemes, per ara; el metge els diu que si fan bonda a la taula i al taulell, si caminen mitja horeta cada dia, encara tenen combustible per anys. “I a tu t’ha dit res de les dones?”, i l’altre li contesta: “No importa que m’ho digui, jo ja em vaig aturar fa un parell d’anys”, però no és cert, el visita cada setmana una massatgista danesa, carinyosa i forçarruda, que el relaxa de cos i ànima. De vegades ha estat a punt de proposar-li a l’altre que es doni aquesta petita alegria. (Recorda que, fa temps, va llegir Tot esperant els bàrbars, de Jota Ema Coetzee, i hi havia un personatge mig acabat que ara sentia l’exaltació vernal d’antany com l’eco d’un tro de barrobí a molts kilòmetres lluny.) Ja n’hi parlaré en tornar-nos a veure.
Es troben al cafè Central, pugen per Jaume III: “Això va ser cosa de l’arquitecte Gabriel Alomar i d’en Verga, hi varen fer bona marrota”, diu ell, com sempre que passen per aquí. Per on, realment? Tenen la sensació que ja no hi ha manera de sentir-se a la seva ciutat, quasi tot són botigues forasteres, cartells que no duren dos anys. Després giren de cap al que encara en diuen Jinetes de Alcalá, guaiten a la mar des del baluard de Sant Pere i confirmen, amb un punt de desolació, que ja no queda ni un pam quadrat sense embarcacions d’esbarjo. Un d’ells havia tengut aquí baix una barqueta, anaven a pescar els dissabtes. Després baixen cap a Drassanes, plaça de la Reina, el Born, la travessia comercial. “Te’n recordes de na Charito d’El Japón en Los Angeles”, “Sí, una agudència, escrivia a Fiesta Deportiva”...
Aliena i llunyana, la ciutat s’apaga més com més llums s’encenen. És hora de tornar cadascú a ca seva. Fins que a un d’ells, qualsevol dia, li sonarà el telèfon: el seu company s´ha mort. “Però... ahir férem la volteta dels dijous i estava... No pot ser. Ahir estava com una rosa”...
Ara passejarà per un espai de boira i solitud.
