Tingues confiança en el català
Potser el català és la llengua amb més sociolingüistes preguntant-se com salvar-la sense aconseguir-ho, però és que estem davant la tempesta perfecta: el català no és obligatori, no sempre és imprescindible per guanyar-se la vida a Catalunya, està en inferioritat demogràfica i mediàtica, té el prestigi social tocat perquè l’Estat i els seus altaveus el menystenen fins a destruir l’autoestima dels parlants i retraure el possible interès dels que voldrien aprendre’l, li costa generar moda a les xarxes i ha perdut part del ganxo emocional com a llengua que permet als nouvinguts dir que ja són d’aquí perquè ja el parlen.
L’enquesta de l’Ajuntament que conclou que l’ús del català entre els joves no passa del 25% en la meitat dels districtes explica fins a quin punt, en la societat digital i en contacte amb una llengua de la potència del castellà, ni amb l’escola, ni amb la família, ni amb TV3 no n’hi ha prou. El Govern té deures urgents.
Ara, si ens interessa el català, l’hem de parlar nosaltres sempre, assumint selectivament els costos que de tant en tant tindrà el desconfort lingüístic. Fiquem-nos-ho al cap: aquí, l’únic maleducat és el que t’exigeix que canviïs de llengua (allò tan acomplexat de “parlo castellà per educació”), i ja n’hi ha prou que el bilingüisme sigui en una sola direcció. Un castellanoparlant que visqui a Catalunya entén el català perfectament.
I, amb tot, per cada història d’un malcarat que contesta malament perquè se li han adreçat en català jo en puc explicar vint en què parlar en català amb naturalitat amb tothom acaba que l’interlocutor ha contestat amb el català que sap, que sovint és molt més fluid del que ell mateix es pensa perquè no el fa servir perquè els catalanoparlants se li adrecen en castellà. M’ha passat en restaurants (ahir mateix en una zona turística), en taxis, en comerços, amb repartidors... Cal tenir confiança en la llengua. Començant per fer-la servir.
