Sobre tirans i botxins
Algunes preguntes són difícils de respondre. Com, per exemple, per què se sotmeten les societats a la tirania? O com aquesta altra: per què, en determinades circumstàncies, tantes persones normals practiquen l'assassinat massiu? De fet, no hi ha cap resposta possible quan les preguntes es formulen en aquests termes.
N'hi ha molts exemples. Vist des de fora, Vladímir Putin és indubtablement un tirà; això no obstant, no es pot negar que, de manera més activa o més passiva, rep un suport majoritari de la població russa. També ens sembla obvi que aquests dies l'exèrcit israelià comet crims de guerra de manera generalitzada, però no ens arriben notícies que a Tel-Aviv se celebrin grans manifestacions contra la guerra.
Un cas concret ha estat estudiat a fons: el nazisme. Ja el 1933, quan Adolf Hitler va ocupar la cancelleria alemanya, i en especial a partir del 1934, quan es va proclamar Führer, van sorgir preguntes. Per què la societat més culta i tecnològicament avançada del món s'havia lliurat a un dictador? Al final de la guerra, amb la devastació a la vista, el fenomen nazi causava estupor.
Era possible formular tota mena de teories. Però algú, un jueu nord-americà, periodista i pacifista, va voler trobar explicacions pràctiques per a la gent del carrer. Milton Mayer va posar-se en contacte amb l'Institut d'Investigacions Sociològiques, la figura més coneguda del qual era el filòsof Theodor Adorno, per assortir-se de qüestionaris bàsics. Adorno havia fet servir conceptes freudians per oferir la seva pròpia explicació al llibre La personalitat autoritària (1950).
El 1951 Mayer va decidir establir-se a Marburg, una ciutat universitària al land de Hesse. A poc a poc hi va anar fent amics, als quals no va revelar ni el seu objectiu ni els seus orígens familiars jueus. Va triar un grup d'“amics” compost exclusivament per antics nazis (havia tingut accés als primers arxius nord-americans sobre la desnazificació), gent en general de classe mitjana i obrera que no havia ocupat càrrecs importants en el règim. Entre copes, rialles i cafès, els va anar preguntant pel passat recent. I va obtenir respostes. A partir d'aquestes va escriure el llibre Creían que eran libres.
No és un llibre científic. Conté errors ingenus. I està travessat per la perplexitat del mateix Mayer: quan li deien que el nazisme, almenys fins a la guerra, no va tractar els jueus pitjor del que la democràcia nord-americana tractava els afroamericans, no podia fer res més que assentir i callar.
Anem a les conclusions. En primer lloc, els antics nazis continuaven considerant Hitler com un gran home que s'havia envoltat de mals consellers i criticaven amb duresa Joseph Goebbels, massa astut per ser bon alemany. “Pensava com un jueu”, deien. Hitler havia creat ocupació i riquesa, una moneda estable i un “ambient de pau” que contrastava amb els tumults i les batalles de carrer entre nazis i comunistes que havien caracteritzat la República de Weimar.
I la guerra? Va ser inevitable així que Polònia va envair Alemanya. No s'estranyin: el 1945, i en anys posteriors, més de la meitat de la població alemanya estava convençuda que van ser els polonesos els que van començar la Segona Guerra Mundial, perquè això havien llegit als diaris des del 1939.
Quan Mayer es va establir a Alemanya sota dominació aliada, el país estava devastat i els alemanys eren pobres. Encara més pobres que abans de Hitler. No els costava gens sentir-se víctimes. Els horrors perpetrats per les tropes soviètiques eren molt recents. Se sentien víctimes dels bolxevics, víctimes de l'ocupació, víctimes dels judicis de Nuremberg, víctimes de la ruïna econòmica. I si eren víctimes, eren innocents.
Pel que fa al genocidi jueu, no ho sabien. Ningú va assabentar-se de res. Pensaven que Hitler havia fet bé en “plantar-los cara”, ja que els jueus eren paràsits que dessagnaven el país i monopolitzaven les seves finances. Els jueus que havien pogut fugir “sens dubte” havien venut a bon preu els negocis. Creien que altres jueus havien estat deportats a l'est, a Polònia o Ucraïna, per rebre terres pròpies. Els que havien mort en camps de concentració eren traïdors que mereixien el seu destí.
Mayer va esbossar la hipòtesi que les societats paternalistes com l'alemanya o la russa (totes dues havien estat governades per emperadors absolutistes fins a la Primera Guerra Mundial) tenien una especial facilitat per acceptar la tirania. Tot i això, els seus interlocutors el desmentien pàgina per pàgina: no tenien consciència d'haver patit una tirania, més aviat el contrari. Com diu el mateix títol del llibre, “creien que eren lliures”. Com ho poden creure avui els russos. Com poden sentir-se avui víctimes, i no botxins, els israelians.
