La titola d’en Xinxola
Avui dia només els més grans recorden l’aforisme: “En Bernat Xinxola, que es tira pets a la cassola”. Però no fa pas tant, en Xinxola era la personificació del ximplet, els nens en feien broma i els adults creien que es tractava d’un personatge llegendari. El cas és que en Bernat Xinxola Roura va existir, i l’hauríem de veure com un exemple més del poder destructiu de la propaganda, capaç d’anorrear la memòria d’un enemic polític convertint-lo en motiu d’escarni.
En sabem poca cosa: que era fuster i va ser un dels protagonistes de la revolta de 1842. L’octubre d’aquell any s’acabava d’inaugurar l’enllumenat públic amb gas. No obstant, Barcelona vivia en contínua agitació. Els ànims estaven caldejats amb la política comercial del govern, i amb el reclutament de quintes. La població començava a demanar la desaparició de les muralles, i dels aranzels que es pagaven a les seves portes. De fet, aquest va ser el detonant de la revolta quan trenta obrers, que havien sortit a passar el dia al camp, al tornar a la ciutat van ser obligats a satisfer les taxes per l’alcohol que duien. Indignats, es van negar a pagar, i l’aldarull va acabar amb detencions. Així, per uns porrons de vi, va començar un motí que acabaria amb el bombardeig de la capital catalana.
Les protestes es van iniciar a la plaça de Sant Jaume, i les barricades aviat es van estendre per tot arreu. L’exèrcit va saquejar les botigues del carrer de l’Argenteria, i l’endemà hi va haver combats molts durs als carrers del Call, Duc de la Victòria, Arcs i Nou de la Rambla, entre la tropa i el veïnat, que la va rebre tirant-li testos i mobles des dels balcons. En vista de la situació, els militars es van refugiar a la Ciutadella i les autoritats civils van desaparèixer. Així es va constituir la Junta Popular Directiva Provisional, presidida pel periodista Manel Carsy, i formada per personatges com el xocolater Antoni Brunet o el fuster Bernat Xinxola. Per poder negociar millor, uns dies després es va crear una Junta Consultiva amb prohoms de la ciutat, com Josep Xifré o Joan Güell.
Però aviat es va fer evident que els revoltats no tenien cap oportunitat, així que la junta es va autodissoldre. I en el seu lloc es va crear la Junta de Desesperats, presidida per un venedor ambulant, en Crispí Gaviria, que va amenaçar amb la pena de mort a qui no defensés Barcelona. Els elements republicans més radicals van seguir uns dies més controlant la ciutat, fins que el 3 de desembre les bateries d’artilleria van obrir foc. Un bombardeig des del castell de Montjuïc, que va durar dotze hores i va afectar unes 500 cases. El va seguir una repressió ferotge, amb diversos ciutadans afusellats.
Convertit en un dels símbols de la revolta, Bernat Xinxola va començar a ser ridiculitzat. I, malgrat arribar a ser alcalde de barri al Raval, poc després de la seva mort, l’any 1860, va començar una autèntica campanya de difamacions satíriques, que l’acusaven de babau i borratxo. Així, el 1866 s’estrenava la comèdia Visca la Llibertat, Bernat Xinxola!, de Just S. Parra. Oblidat el seu paper polític, es va transformar en un personatge pintoresc del Carnestoltes barceloní, a qui Modest Urgell va dedicar l’auca Vida d’en Bernat Xinxola, en què s’inspirarien diverses col·leccions de cromos de les xocolates Estrader i Sant Jordi, a principis del segle XX. I encara el 1931 s’estrenava el sainet Bernat Xinxola, d’Alfons Roure. Un exercici propagandístic, que va convertir un dels caps del republicanisme en motiu de befa, i en protagonista d’un dels aforismes més mal intencionats de la llengua catalana: “En Bernat Xinxola, que es toca la titola”.
