Tocar la pell, tocar els orgues

A mi, quan em diuen Hortènsia, el primer que em ve al cap és el llibre que ara fa poc més d’una dècada Jordi Carbonell va dedicar a la seva companya de vida, Hortènsia Curell i Sunyol, estudiant de filologia com ell mateix els anys quaranta del segle passat a la Universitat de Barcelona. Sunyol, quines coses... el mateix llinatge que tenia el president del FC Barcelona afusellat pel franquisme. Segonament, pens també en les flors bellament guarnides de pètals color de rosa. Però en el moment d’escriure aquestes línies, Hortènsia és el nom del temporal que ha esqueixat les branques i les vides d’alguns arbres, que ha fet volar cobertes i teules i que s’ha plantat com una flassada de negror entre el cel i nosaltres. Hom podria pensar que després de na Filomena ha vengut seguida d’una altra dona. Però no. Les borrasques i temporals també tenen llistes cremallera. Gaietà ens ha passat més desapercebut, perquè el mal l’ha fet devers el Cantàbric. Ara ens hem de preparar per a n’Ignasi, que ens visitarà dissabte. Ben curiós, certament, que en plena pandèmia, arraconats com cucs dins ca nostra, suplim els noms i les presències més familiars de cada dia per noms una micoia més exòtics, que ens visiten amb freqüència inusitada.

I així, tocats del vent i tocats del bolet, ens abandonam a la pèrdua (definitiva?) del tacte com a sentit primigeni de comunicació. Heus ací com en parlava amb absolutesa poètica i molt lluny de voler ser un artifici retòric Miquel Àngel Riera: “Benaventurats aquells als qui trastorna / la més indefugible necessitat de tocar / L’entorn seu és tot pell. No miren: palpen. / La bellesa del món és el contacte”. Nosaltres, avui, confinats per la pandèmia, tocam menys que mai. Em sobtava no fa gaire mesos el testimoni d’una dona mare de fresc: “Amb les mascaretes, la meva filla no pot percebre ni emular les expressions dels qui té davant”. Una preocupació que faig extensiva jo, després de diverses lectures, a la pèrdua del tacte i als efectes que tendrà tot això sobre tots nosaltres. Pens ara mateix en els efectes emocionals sobre el gruix de la població, però també en els culturals que tendrà sobre una determinada generació que, amagant els somriures rere els morrals, potser ocultaran el tacte rere unes noves morals que, per més que sapiguem que són sanitàries, acaben esdevenint també un més dels manaments amb què ja no sabem qui ens constreny la llibertat cívica i relacional en nom de la pandèmia de la gran punyeta.

Així, com podíem llegir la setmana passada en aquestes mateixes pàgines, està demostrat, per exemple, que infants criats en orfenats romanesos i privats del tacte afectiu tengueren importants endarreriments cognitius i d’aprenentatge. Comprovat està també que l’esperança de vida de les persones és més curta com menys toquen. És, el tacte, l’únic sentit inevitablement recíproc. Als hospitals, els metges reconeixen que poder pegar un copet a l’espatla o agafar la mà d’un pacient ha servit durant aquesta pandèmia per fer-los coneixedor que no estaven tots sols. Si tocam, és impossible que no siguem tocats. Podem, en canvi, mirar, sense ser observats. I mentrestant, per mirar de suplir aquesta mancança afectiva i relacional, ens mostram a les xarxes i ens hi abocam per mantenir virtualment uns vincles que s’esfilagarsen tristament com el fil desteixit dels anys que passen com una exhalació.

Em deman com degué viure el confinament sanitari la població afectada per la pandèmia gripal del 1918. No som jo dels qui observen tot això que ens passa des del prisma conspiranoic. Però sí, i molt, pens que determinats mecanismes de poder aprofiten la situació per compel·lir la població a renunciar a alguns drets i llibertats de les quals fins ara, qui sap si de manera enganada, es pensava que gaudia.

Mentrestant, i davallant a reflexions més terrenals, la qui ens toca indefugiblement és Espanya. Els orgues, ens toca. Aquesta setmana s’han decidit a continuar amb la seva causa general contra l’independentisme i han inhabilitat el conseller Bernat Soler per l’organització del referèndum de l’1 d’octubre quan era batle d’Agramunt. Però el que encara és més gros és que el TSJC aquests mateixos dies ens fa jugar a la puta i la Ramoneta amb la data de les eleccions que la mateixa justícia espanyola ha forçat en inhabilitar el president Torra per haver penjat una pancarta en defensa dels presos polítics i exiliats.

És alarmant el grau d’intervencionisme de la maquinària espanyola sobre la quotidianitat política al Principat. No deu estar encara escrit enlloc, però és senzilla la conclusió: l’independentisme, per si mateix, és considerat un delicte per la justícia espanyola. Que no ens donin lliçons de democràcia. Que no ens parlin pus de llibertat.