Les tombes d'Izium
Poc ens imaginàvem el darrer vint-i-quatre de febrer, quan els diaris anunciaven l'ofensiva russa contra Ucraïna, que aquella guerra, que Putin pensava com una operació militar breu i efectiva, seguiria a les portades set mesos després. Recordo que jo era a Florència, en una residència d'escriptura, quan el conflicte bèl·lic va començar. Beatrice Monti della Corte, la fundadora i directora d'aquell indret idíl·lic, a punt de complir noranta-sis anys, es lamentava davant la televisió. Fitant-la de reüll, em preguntava què podia pensar una persona que encarnava la memòria de tot un segle, en intuir que allò de "la història es repeteix" no és una frase feta.
Ara escric, altra vegada, des de la mateixa residència. Hi he tornat i, durant la meva absència, els arbres han tingut temps de brotar, arrelar una mica més fondo, florir i començar a groguejar, preparant la caiguda de les fulles que indica l'arribada de la tardor. Observo el mateix paisatge. Miro les mateixes muntanyes, que estan a punt de clapejar. Camino pels mateixos senders del bosc, una mica més humits. Dino i sopo amb la Beatrice, que és la mateixa. He pensat molt en ella, darrerament, després de la mort del seu amic Javier Marías i d'Elisabet II, el meu altre símbol de la història viva. Hi ha alguna cosa que assenyala la fi d'un món conegut, d'un relleu inevitable de les coses –també de les persones i de les seves històries particulars, que són les històries del món sencer–. I hi ha alguna cosa que insisteix en la repetició dels cicles, en l'etern retorn del que ens fa humans: davant la mateixa televisió, els periodistes italians continuen parlant d'Ucraïna, com si jo no hagués marxat d'aquest racó del món, com si fos l'endemà d'aquella nit del vint-i-quatre de febrer del dos mil vint-i-dos.
Ara, però, les imatges són d'Izium, una ciutat de l'est del país. Homes vestits amb EPIs blancs i guants de plàstic blaus descobreixen en una àrea boscosa més de quatre-cents cossos enterrats en fosses. Són militars ucraïnesos que caminen per la zona alliberada després de l'ocupació russa. Les primeres exhumacions demostren senyals de tortura, mans lligades a l'esquena, enterraments massius, nens i famílies senceres que no es poden identificar. Sembla que la guerra continua, malgrat el silenci. O bé que la guerra continua amb el silenci. O bé que el silenci fa la guerra. No ho sé.
Davant la televisió penso en Txernòbil. Aquestes imatges em porten a d'altres d'antigues on militars de l'URSS entraven a la zona afectada per la radiació. Cares d'incomprensió, fingiment de seguretat, vestits especials, tragèdia. Penso en aquell article del professor de filosofia Jean-Pierre Dupuy en què evoca un fragment de l'escriptor britànic G. K. Chesterton. En aquest fragment, el pare Brown —una mena de Sherlock Holmes catòlic— interroga el seu company Flambeau. "On amagarà el savi una pedra?", pregunta el pare al seu ajudant. "A l'arenal", respon en Flambeau. "On amagarà el savi una fulla?". "Al bosc". "I què fa si no hi ha cap bosc?". Aleshores, davant l'estupefacció del seu interlocutor, el pare Brown respon: "Fa créixer un bosc per amagar-la. Un pecat terrible".
El professor Dupuy es va servir d'aquest diàleg per explicar com, després de la catàstrofe nuclear del 1986, el govern decadent de l'URSS no va necessitar fer créixer un bosc de cadàvers per dissimular les desenes de milers de morts que es van oblidar d'incloure en el recompte de defuncions. "La natura ha proporcionat servicialment tot allò que necessitaven per emmascarar la seva traïció", escriu. Les imatges que projecten ara d'Izium són d'un bosc ferit pel pas de la guerra. Arbres que ja clapegen, d'altres calcinats. Homes vestits amb EPIs blancs i guants de plàstic blaus desenterren, lentament, els cadàvers sepultats. Un bosc per amagar-los. Un pecat terrible.
Sis-cents quilòmetres separen Txernòbil d'Izium. Un mateix territori. Trenta-sis anys entre l'explosió de la central nuclear més coneguda de la història i l'inici de la primera guerra a Europa del segle XXI. Sento que no soc ningú per dir que qui sembra vents cull tempestats. Miro la Beatrice, que segueix davant la televisió com també ho fan mons avis, quilòmetres enllà, a casa seva. Com si la imatge fos necessària per combatre la incredulitat del que sembla impossible. Com si sempre necessitéssim una evidència més per poder dir amb certesa que la història es repeteix, encara que una encarni la memòria viva de tot un segle, encara que una pugui arribar a pensar, ingènuament, que ja ho ha vist tot. I aleshores penso: què ens quedarà a nosaltres per veure?
