Tomeu

Va passar a Llucmajor. En plenes festes de Santa Càndida, Tomeu Penya, contractat com una de les estrelles de la celebració llucmajorera, va anunciar que ha fet testament. Ben entrat dins la setantena, no li fa lleig, ja, al cantautor vilafranquer, establir de qui seran els seus béns quan ell no hi sigui. Hi hagué un moment transcendent, d’una certa seriositat, a l’hora de fer l’anunci. Tanmateix, Penya tornà a sortir aviat del botador: “En ser mort demanaré que em facin supositori, i així podré continuar donant pel cul molts d’anys”. I venga rialles!

Mon pare ha estat sempre caçador, i durant anys va tenir un amic amb qui compartien aquesta dèria. Ell li deia “es sóssio”. D’al·lotells, però, li havien posat de malnom “en Mitxe”. L’anomenaven així perquè quan feien les seves eixides en moto, en veure cartells publicitaris de Michelín per la carretera sempre cridava: “Michelíiiiin”. En Mitxe, disculpau l’excursió textual, és vilafranquer. Va ser el primer a qui vaig sentir parlar d’un paisà seu que cantava en mallorquí i que parlava seguit seguit, i de forma inusualment desinhibida aleshores, de femelles, de sexe i de suc als seus concerts. Aviat, aquell comentari quotidià i casolà d’en Mitxe prengué forma mediàtica i el començàrem a veure per la tele, fins i tot per la incipient i admirada TV3 de la darreria dels vuitanta.

Als partforanistes d’una certa edat, la figura de Tomeu Penya ens ha acompanyat sempre. De vegades perquè ens hi hem trobat molt a prop, perquè l’hem sentit un dels nostres cantant com parlam nosaltres i mostrant al món una manera de dir que, poc o molt, ha begut del parlar del poble. D’altres, però, ens ha acompanyat com aquella figura decorativa que hi ha al menjador de la casa pairal que no podem entendre per què hi és encara, perquè res té a veure amb qui hem decidit que volem ser.

Després de voltar pel món un grapat d’anys, doblegada la trentena, Tomeu Penya va decidir tornar a Vilafranca, a la vila (anau alerta els qui pensau que a Mallorca només hi ha dues viles…). Publicà un primer disc, Cant a la vila, l’any 1980. Era l’inici del que se’n diu una carrera meteòrica. Els entesos de música diuen que Tomeu Penya té ofici, que és un bon fabricador de cançons. I cosa hi ha, perquè, més enllà de la construcció del personatge, que de ben segur hi ha ajudat, l’avala la venda mil·lenària de discs al llarg de tota la seva trajectòria, amb el moment més vigorós de la mítica Illes dins un riu.

Ara bé, dit tot això, la idea de mallorquinitat que ven el geni vilafranquer, és la que ell té dins el cap? O és la real? Som, tota la gent mallorquina, com diu Tomeu Penya que som? Som com ell, tots els altres? Si gratau dins les seves primeres lletres hi trobareu molta nostàlgia, molt de vincle familiar, molta d’admiració pels més vells, molta memòria de fets succeïts, molt d’amor romàntic, molta cançó de festa, només qualcuna de ‘coenta’. I sobretot una forma de parlar genuïnament impecable, tant en la fonètica com en la prosòdia, i com, també, oh deumeu, en la sintaxi i en la construcció de les frases. Vius, però, perquè del model de Penya n’han begut, i molt, els qui han pensat com havia de ser IB3 si havia de ser nostra. Una televisió de vells i de foravilers i de gent que cuina tot lo dia. “Uep, Tomeu, com anam? Cagondeeeeu”, diuen els forasters quan els demanam si no saben parlar en mallorquí. I no. No som això que escarneixen. Ni ho volem ser. L’admiració de Tomeu Penya per la pagesia, i per la seva presumpta noblesa de cor, és ben palesa en la seva música. Les jotes, mateixes, copeos i altres cançons populars han servit de base per a moltes de les seves cançons. Però ai, aquesta idea de mallorquinitat irreal. Arribarà el dia que qualque extern ens demanarà: “Com és que no ets pagès, si ets mallorquí?”. I que consti que som fan declarat de la campanya del be mallorquí (“se cerquen hotels que vulguin comprar cent mens ecològics de Mallorca”) o del vídeo espectacular d’en Toni de Son Vell fent de l’amo de les garroves.

Sensible sempre amb la destrucció del territori (quin mallorquí no era del GOB, els vuitanta?), Tomeu Penya ha cantat en defensa de Cabrera, del Trenc i de l’Estalella (“No embruteu, ni faceu fum, si hem de menester més llum, cercarem altra manera”). Alhora, però, és capaç d’estar alabat que el rei vengui a navegar (“això són coses que duen arrels”, diu) o de comparar la bellesa de Cabrera amb “el somriure de la nostra reina”. Se suposa que els mallorquins “autèntics” del segle XX devien ser monàrquics… I del segle XX és també tota la fortor (en el sentit mallorquí de la paraula) que desprenen tant les seves cançons com els seus discursos. “Un cafè, un xigarret, i una dona que m’estreny fort…”. El mallorquí, el pagès, és també el mascle. Aquell que s’ha d’ajeure de panxa perquè si s’ajeu d’esquena… “se com aixeca una branca”. Aquell que té “una arengada, i ella s’oli per mullar, meam si la’m reblanirà”. Tengué la virtut de parlar-nos de sexe amb metàfores populars, i més d’una d’ordinària, quan a les cases dels vuitanta ningú en parlava als seus fills adolescents. Avui, però, tot allò ha quedat desfasat, no tant per la deriva moralitzant que vivim, que també, sinó pel fet que qui va cantar i parlar de sexe de forma explícita els vuitanta, i àdhuc els noranta, varen ser homes de perdius revetleres, tan sovint tan poc empàtics amb el desig empoderat femení, que es mou molt més enllà de ser un forat.

I malgrat tot, malgrat totes aquestes controvèrsies desesperadament nostres, Tomeu Penya serà sempre a l’altar dels qui han arrelat dins el poble, d’aquells que són capaços d’entrar dins les bandes sonores de les nostres vides i de crear vincles dins un poble que no es resigna a morir. Sí?

Antoni Riera Vives és periodista