Toni Batllori, Gary Cooper
Va morir dient-li al rei que els més interessats a augmentar la despesa militar són els fabricants d’armes, i que darrere el discurs realista que ho fan pel nostre bé, hi ha tota una indústria de la guerra que es frega les mans pensant en les comandes que els estats pagaran amb diner públic que no anirà ni a la sanitat ni a l’educació. Aquesta va ser la denúncia de l’última tira còmica de Toni Batllori Obiols, publicada dissabte, l’endemà de la Pasqua Militar, a La Vanguardia.
Veritats com a punys i cops de puny embolicats sense draps calents però amb els coixins amables de l’humor, i així durant més de trenta anys, cada dia, just a sota de l’obertura de política, traduint a un llenguatge directe un text carregat de matisos.
Batllori tenia la capacitat de capturar amb quatre traços la personalitat dels personatges que caricaturitzava. Cèlebre va ser el duet Honorable-Martínez, amb Jordi Pujol caminant reconcentrat amb el cap baix, escabellat i aixecant enlaire un dit d’autoritat, mentre el seu uixer li contestava amb santa paciència i saviesa popular.
Vaig coincidir amb en Batllori quan venia a portar-nos les aquarel·les que servien per il·lustrar algunes de les proves que havien de superar els concursants de Tres pics i repicó de TV3. Ens les portava al despatx, les treia de la carpeta de dibuixant, encenia un puret i les col·locava a distància per comentar-nos-en els detalls. En acabar la temporada va regalar-nos aquests dibuixos als membres de l’equip. El meu reproduïa la cèlebre escena final de la pel·lícula Sol davant el perill, quan el xèrif camina per un carrer desert del Far West, anant de dret a trobar els criminals que l’amenacen. A la dedicatòria hi diu: “No sé si mai t’hauria agradat ser Gary Cooper, però a mi sí”. Ho vas ser, Toni.
