El Me Too va arribar pel futbol

L’escàndol Rubiales i la reacció en tromba de les futbolistes ja es poden considerar el Me Too d’Espanya. Era difícil que el Me Too agafés cos en algun àmbit cultural, però no podia trobar un espai més rellepat de masclisme que el futbol. El lloc del tot s’hi val, del per pebrots i vivim d'esquena a la societat, el lloc on n’hi ha que treuen el cavernícola que porten dins, convençuts de tenir la raó universal. Això, malgrat alguns avenços aparents de civilitat que no han arribat, com hem vist, a les institucions que comanden el futbol espanyol. Les futbolistes han ensenyat que les protestes per millores en les seves condicions abans del Mundial no eren cap caprici, com van voler pintar alguns mitjans i la Federació.

Ara, en un gest generacional d’afermament molt significatiu, s’han unit en un clam inèdit (“Se acabó” com a “Me too”), inèdit i inimaginable en el futbol masculí. Fins i tot incomprensible pels estaments del futbol, poblats de senyors i carcúndia. Si l’haguessin entès, els clubs haurien reaccionat amb rapidesa i contundència contra l’unga-unga de Rubiales (petó, remenada de pebrotera, fatxenderia i exhibició grotesca, ultra i misògina en l’assemblea).

Al publicar el llibre Elles competeixen, un recull d’històries trenades de l’esport femení, vaig adonar-me fins a quin punt el relat imperant a les redaccions de massa mitjans i en l’atmosfera general pudia a masclisme, a recel contra qualsevol sacsejada de poder. Perquè això també és una qüestió de poder. Sempre l’universal masculí com a punt de mesura. En una xerrada en un institut, els nois em van negar la vistositat de l’esport femení. En una aula de gent gran, uns quants senyors em van explicar les raons atribuïbles a l’esport femení per no tenir tant de pes. O un periodista esportiu em va dir que jo no explicava un detall de la primera Champions del Barça d’Alexia Putellas que sí que havia escrit.

Aquests dies, alguns mitjans han equiparat el petó no consentit de Rubiales amb el d’Iker Casillas a la seva parella d’aleshores i l’han presentat com una víctima. Fins i tot l’alt representant per a Assumptes Exteriors de la Unió Europea, Josep Borrell, s’ha apuntat a fer de Torrente amb les guanyadores del Mundial. Per tant, queda un munt de camí. Però el “se acabó” de les futbolistes té un potencial revolucionari molt gran, més que un Mundial.

La seva reacció prova que el sentit polític, de preservació de valors i de mirall per a la infància, es troba ara en el futbol femení. Han evidenciat el caràcter mafiós i clientelar de les institucions del futbol, cosa que el masculí ha tapat o dissimulat. Només cal veure les reaccions de suport a Rubiales. Aquest cap de setmana hi ha jornada de Lliga. M’agradarà veure les reaccions.